Sánchez contra Guindos

Però distingir entre l’atenció als problemes que preocupen l’opinió i el deixar-se anar pel pendent populista no és sempre fàcil. ¿Què fa Feijóo quan diu que revisar la sedició és anar contra la Constitució i justifica així la no-renovació del Consell del Poder Judicial? Més preocupant és que la relliscada no sigui d’un candidat, sinó del president del Govern.

Quan Sánchez demana més recursos públics per protegir Espanya de la crisi està en sintonia amb l’FMI. D’acord. I com que no es pot augmentar la protecció només topant el preu del gas o emetent deute –Itàlia, Espanya i França en tenen massa–, és comprensible l’impost temporal a les energètiques amb «beneficis caiguts del cel». La conservadora presidenta de la Comissió de Brussel·les també ho creu raonable.

Però pretendre que en un mercat únic Espanya contradigui els usos europeus té molts riscos. I passa tant amb l’impost a les grans fortunes com amb l’extraordinari a la banca. Que els rics siguin solidaris davant la crisi és correcte. Però per alguna cosa serà que l’impost sobre el patrimoni no existeix a cap país de l’euro. Perquè és obligar a pagar per una cosa que ja ha tributat (doble imposició) i perquè afecta, per exemple, els accionistes d’empreses que no reparteixin dividends (més possible en les que no cotitzen a la borsa). I és un impost que va abolir Zapatero i que no va recuperar fins a la gran caiguda dels ingressos públics per la crisi del 2008. ¿És ara oportú agreujar-ho, quan a més hi ha molts de rics que poden eludir-lo?

Anem a l’impost extraordinari a la banca. La idea pot ser popular quan el Santander, el BBVA i el Sabadell anuncien que els seus beneficis han augmentat un 25%, 45% i 92% respectivament en els nou primers mesos d’aquest any. Però no són «caiguts del cel», perquè el BCE mantenia uns tipus d’interès anormalment baixos per anar contra la crisi i perquè molts venen del descens de les provisions per a crèdits fallits. I els tipus del passiu (que paguen els bancs pels dipòsits) hauran de pujar i la morositat pot ressorgir. I el BCE ja ha acabat amb les subhastes extraordinàries de liquiditat que animaven els crèdits de la banca.

El BCE creu que la bona marxa econòmica exigeix reforçar el capital dels bancs, condicionat pels beneficis, i que l’augment de costos –també els impositius– ha de repercutir-se als clients (el contrari al pretès aquí). ¿El BCE s’entremet? En tot cas, no sempre a favor de la banca, perquè el president de Société Générale, un gran banc francès, Lorenzo Bini-Smaghi, es queixa per escrit que el BCE vulgui estar en les reunions del Consell d’Administració. El BCE creu que els bancs són clau i tem interferències inoportunes.

Notícies relacionades

Similituds i diferències entre l’impost energètic espanyol i l’europeu

Naturgy: no tots els fons són iguals

Per això Sánchez s’equivoca quan critica una institució clau que a més té 400.000 milions de deute espanyol. ¿Recorden que Hillary Clinton era prudent amb la Xina perquè –va dir– no convé enfadar el banquer dels Estats Units?

I és més absurd envestir l’espanyol que és al Comitè Executiu (sis persones) del BCE. Tots els països: França (Lagarde), Alemanya (Isabel Schnabel), Itàlia (Fabio Panetta)… volen ser allà i el president desqualifica Luis de Guindos perquè va ser ministre d’Economia de Rajoy. Espanya té dos polítics valuosos (Borrell i Guindos) en el pont de comandament europeu i atacar-los per raons de política interna (o creure que Guindos actua en el BCE com Sánchez a la Moncloa) indica que el president, que amb tota legitimitat vol guanyar les pròximes eleccions, confon aquest objectiu amb el convenient per a Espanya. Un greu error perquè el seu primer deure és governar.