Quan la serp es mossega la cua

Trump tampoc va calcular bé les seves forces ni les del contrari. I no devia ser pas perquè els seus militars no l’advertissin que l’Iran tancaria fàcilment l’estret d’Ormuz i provocaria una greu crisi energètica. I, com veurem, en una crisi química i alimentària mundial encara més greu.

Tot depèn de quant duri aquesta "incursió", que s’estima que en les primeres tres setmanes li ha costat 30.000 milions de dòlars i ha causat 5.000 morts a l’Iran. Sense que serveixi per augmentar la llibertat dels iranians, la seguretat d’Israel o l’estabilitat del Líban i de la resta de l’Orient Mitjà. Una regió que està en guerra des que va acabar la Segona Guerra Mundial, i la complexitat de la qual s’escapa a qui viu en la bombolla del seu narcisisme delirant i es pensa que l’ús de la força li ho permet tot.

En realitat, a gairebé tots els occidentals se’ns escapa aquesta complexitat. Com deia De Gaulle, "a l’Orient complex ens hi acostem amb les nostres idees simples". Aquesta és l’enèsima guerra del Golf, com si la història es repetís sens fi.

De moment, Trump ha tornat a prorrogar, per 10 dies, el termini per portar a terme la seva amenaça de destruir completament el sistema elèctric de l’Iran si aquest no obre l’estret d’Ormuz. Hem passat de dir que només acceptaria una rendició sense condicions per nomenar el nou dirigent del país, a enfrontar-se a dues opcions igualment difícils i perilloses.

La primera seria tocar a retirada i anunciar a so de bombo i platerets que s’havien assolit els objectius militars, atès que Khamenei i molts dels dirigents havien sigut eliminats i l’Iran, gairebé destruït. La segona, l’escalada militar, per a la qual es desplacen milers de tropes de marines i paracaigudistes.

Però Trump no podria cantar victòria d’una manera efectiva si Ormuz continués tancat. L’ha d’obrir per negociació o per la força.

L’escalada conduiria a un conflicte regional de grans dimensions que estendria el caos als mercats de l’energia, dels minerals, dels aliments i financers. I l’obligaria a posar "les botes sobre el terreny", potser començant per l’illa de Kharg, però amb un nombre de baixes que l’opinió pública americana no acceptaria.

Però el més greu no és el preu i prou o, pitjor encara, la falta de subministraments de petroli i gas. S’ha de tenir en compte que gairebé tots els minerals de la revolució digital, níquel, coure, liti, heli... es produeixen utilitzant grans quantitats d’àcid sulfúric. Aquest s’obté a partir de sofre, que, al seu torn, prové de la destil·lació del petroli. Si no hi ha petroli s’interromp la producció d’aquests minerals i d’altres productes petroquímics, que són a la base de la transició verda i de la substitució de la benzina i el dièsel pels vehicles elèctrics. Com se sol dir, la serp s’ha mossegat la cua, i el que es pretenia substituir resulta que és imprescindible perquè la substitució es produeixi.

I més greu encara. La humanitat, mal que bé, pot produir els aliments que necessita perquè fem servir fertilitzants. Que es produeixen a partir de productes nitrogenats derivats del petroli, amb diferents noms familiars com ara l’amoníac, la urea... Hi ha més de 650.000 tones d’urea retingudes a Ormuz, que haurien de servir per produir els fertilitzants que usa mig món, des dels agricultors pobres del Sahel, els més afectats, fins a les granges de blat de moro d’Iowa, on Trump té molts votants.

Notícies relacionades

Dels escarnis a l’assetjament a les xarxes

¿Per què ‘no’ a la guerra?

Les negociacions diplomàtiques es poden retardar, però el temps de la sembra no. I si no se sembra no hi ha collita. El món es pot dirigir cap a una crisi alimentària molt més greu que pagar més cara la benzina.

Veurem després de Setmana Santa, quan acabi el nou termini que ens ha donat aquest Neró dels temps moderns, que ha encès una guerra que algú li va advertir que no ens podíem permetre.