Molt monàrquic i molt d’esquerres

A Francisco Sert Welsch, molt lligat a la vida barcelonina, tothom el coneixia com Frankie o, més encara, com "el comte de Sert", títol nobiliari –concedit al seu avi per Alfons XIII, el 1904– del qual es mostrava molt orgullós. Fins al punt que alguns articles que va enviar a diversos diaris (EL PERIÓDICO, La Vanguardia i El País ) volia firmar-los no amb el seu nom, sinó com el comte de Sert. Era un home polifacètic, ja que els seus interessos anaven des de la gastronomia, a l’art, la cultura i la política.

Va néixer en una família de l’alta burgesia molt implicada en el món cultural, ja que el seu oncle avi va ser el muralista i pintor Josep Maria Sert i el seu oncle el famós arquitecte Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier, que es va haver d’exiliar als EUA després de la Guerra Civil. Després de tornar a Espanya, va ser l’arquitecte de la Fundació Miró de Montjuïc.

Una de les seves facetes més cèlebre va ser la de gastrònom. Feia ostentació de la seva atracció per l’alta cuina (va ser membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia) i va publicar el llibre, titulat amb tota desimboltura –una de les seves característiques– El goloso: una historia europea de la buena mesa. I amb l’arquitecte Miquel Espinet va ser el promotor del restaurant Neichel, un dels grans restaurants de Barcelona fundat en els primers vuitanta, per al qual van comptar amb el famós cuiner alsacià Jean-Louis Neichel, que havia oficiat –abans de Ferran Adrià– al llegendari El Bulli. També van muntar a Madrid el Lúculo, situat en un palauet del carrer Génova, a molt pocs metres de la seu del PP.

Però Frankie era molt més que un gastrònom. Amb llargues estades estiuenques a Comillas (Santander), localitat relacionada amb moltes famílies catalanes com els Güell o els Ferrer de Freixenet, se’l podria definir com a "molt monàrquic" i "molt d’esquerres". I "provocador": no va dubtar a dir, en una entrevista, que "qualsevol persona intel·ligent ha de ser socialista. Tant ell com la seva dona, la historiadora de l’art María del Mar Arnús, vinculada a la protecció d’animals i plantes, van estar molt implicats en la burgesia d’esquerres de mitjans dels seixanta. L’antifranquisme de la Gauche Divine. No eren militants, però sí simpatitzants del PSUC i diuen que les cadires de l’antiga seu del partit al carrer Ciutat van ser un regal del matrimoni.

Maragallisme

Després no va amagar mai –al costat del seu amic Oriol Bohigas i Beth Galí– la seva forta aposta per Pasqual Maragall i al maragallisme. Va estar a Federalistes d’Esquerres i va escriure que Felipe González era el gran polític espanyol del segle XX. Però anava més enllà. Va ser famós el seu article a favor d’Enrico Berlinguer, secretari general després de Togliatti del PCI, que va buscar "el compromís històric" amb la democràcia cristiana d’Aldo Moro, el segrest i assassinat del qual mai s’han aclarit. En alguna llarga sobretaula, Frankie va deixar caure que hi van estar al darrere –junts– els serveis americans i soviètics.

Notícies relacionades

La mort de la Noelia

Montero i el Govern

Però al comte de Sert li agradava la vida social, més la progressista. A més del matrimoni Bohigas –un quartet que discutia de tot mentre assaltava els bons restaurants– va tenir una gran relació amb el monàrquic Antoni de Senillosa, amb el poeta (i accionista de Tabacos de les Filipines) Jaime Gil de Biedma, amb els arquitectes, molt diferents, Federico Correa i Ricardo Bofill, i amb la crítica gastronòmica Carme Casas. I una llarga vinculació amb el poeta eivissenc i catedràtic Antoni Marí. Van morir al mateix temps, la matinada de dilluns passat.

Últimament estava preparant una història de l’Europa de finals del segle XIX i XX a través dels seus escriptors favorits: Thomas Mann, Marcel Proust i Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Deixa un fill, el Paco, dedicat a l’arquitectura, i dues filles, la Misia i la Genara, actives en el món cultural i de l’edició.