BARRACA I TANGANA Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Però tampoc
En una entrevista vaig dir que el periodisme tendeix a donar-se més importància de la que en realitat té, una frase qualsevol que després em va retreure un vell lector. Com que l’últim que voldria jo en aquesta etapa madura de la meva vida és molestar un vell lector, sobretot perquè resulta molt car avui dia el quilo de vell lector, aprofito aquesta columna per asseverar aquí i ara que jo no he dit això mai, sisplau, que va ser tot un invent pervers de l’entrevistador. Tot i que, ben mirat, i tenint en compte que també és un vell periodista aquest vell lector, el fet que es molestés per aquesta frase sobre el periodisme que suposadament vaig dir en la meva entrevista, d’alguna manera, em donaria la raó. Però no.
El periodisme no és un ofici com els altres, el periodisme és el millor. Jo estic treballant a la redacció del diari, em truca la meva mare per telèfon i m’és igual l’hora que sigui: jo rebutjo la trucada. Si insisteix i em torna a trucar tres o quatre vegades, potser m’estovo i li contesto, però l’hi deixo ben clar: ‘A veure, mama, ¿potser no saps que això del periodisme és superimportant? M’ho diu molt un vell lector. ¿Potser no saps mama que estic salvant la democràcia? A veure si et penses que la democràcia es fa sola. La democràcia cal fer-la’. Li dic a això a la meva mare, penjo i després edito una nota de premsa de la Diputació o de Marina d’Or.
Notícies relacionadesAquesta responsabilitat que tenim els periodistes no és fàcil de suportar, com podeu imaginar. Hi ha dies que marxo de casa per treballar i els meus fills m’acomiaden entre llàgrimes al portal, com si al pàrquing m’esperés una nau espacial. Saben que soc un home amb una greu missió: millorar la humanitat. El meu fill petit encara no s’assabenta gaire del tema, el pobre ignorant, i sovint em pregunta on vaig. ‘¿Que on vaig, fill? Desperta’t d’una vegada, salvaré la democràcia. A la màquina de cafè, a imprimir ‘e-mails’ i a salvar la democràcia’. Quan torno a la nit després d’una altra dura però exitosa jornada laboral, fico el sopar al microones. Mentre s’escalfa el menjar, m’assec en una cadira, sospiro, miro els resums dels partits al mòbil i em dic ‘doncs bé, doncs res, Enrique, ja està, un altre dia de salvar la democràcia’.
L’assumpte era encara més cansat quan em dedicava al periodisme esportiu. Allò era sensacional. Al final de la temporada 2014/15, per exemple, el meu equip va perdre una promoció d’ascens. Just després del partit, mentre teclejàvem les últimes línies de les cròniques, es va acostar un home als pupitres de premsa i ens va dir ‘deveu estar contents, ja ho heu aconseguit’. No en tenia jo prou amb les meves coses que a sobre era nostra la responsabilitat de la derrota, que gairebé és millor allò de salvar la democràcia. El paio clarament ens sobrevalorava i ens va regalar uns quants epítets. Tanmateix, tres anys després, quan el meu equip va aconseguir per fi l’ascens, no vaig veure aparèixer aquest home a la zona de la premsa, pel que fos. Potser se’n va oblidar o potser resulta que aquell dia nosaltres no vam aconseguir res. Per si de cas vaig passar els dies següents actualitzant l’aplicació de la caixa d’estalvis, a veure si el club m’ingressava una prima pels suposats mèrits, però tampoc. Si torno al futbol i em truca la meva mare li agafaré el telèfon.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
