Trobar-ne de pitjors

Davant el dubte, recomano la calma, l’observació i l’anàlisi. Quan havia de ser pare per primera vegada, crec que en algun moment vaig dubtar si sabria ser-ho, però de seguida em vaig tranquil·litzar. Amb la quantitat d’idiotes que conec que són pares, amb la quantitat d’idiotes que hauran sigut pares en la història de la humanitat a tots els continents, a totes les latituds i en tots els diomes, ¿per què no puc ser jo un d’aquests idiotes?, em vaig dir. I aquí estic, amb tres fills. Sense saber-ne.

Aquest senzill raonament m’ha acompanyat amb freqüència al llarg de la meva vida. Reconforta com si fos una abraçada. Quan anava a l’examen del carnet de conduir, tenia el mateix dubte sobre la meva capacitat, però llavors vaig pensar en tots els adults mediocres amb cotxe que havia conegut en la meva vida i em vaig animar pensant que jo també podia ser un d’aquests adults mediocres. I vaig aprovar. A la tercera, però vaig aprovar.

El cert és que aquesta fórmula funciona amb quasi tot. No és gaire ambiciosa, però ajuda. És un realisme gens màgic. La primera vegada que em van treure de la secció d’esports i em van enviar a cobrir un judici, vaig pensar també que no en sabia res i que faria el ridícul. Després, als passadissos de la Ciutat de la Justícia, em vaig aferrar al meu pensament positiu/negatiu.

Ja ho sabeu: amb la quantitat d’idiotes que han cobert un judici en la història del periodisme i no ha passat res, ¿per què no puc jo ser un d’aquests idiotes ara?

Amics professors

No sé si em guanyaré la vida com a coach, però aquesta manera de tirar endavant la recomano moltíssim. La infància acaba quan deixes d’idealitzar els comportaments adults. Hi ajuda que els teus amics es facin professors: abans els mestres et semblaven déus clàssics i ara són els teus amics els que corregeixen exàmens i fan classe. Va, no comparis.

En tot això, l’observació és bàsica. Amb bastanta probabilitat, tots aquells a qui admiraves tenien com a principal virtut haver nascut abans. No és que fossin més llestos, és que et portaven dècades d’avantatge, simplement, com els nens grossots que destaquen als planters per haver crescut abans.

Per això, genis a part, el millor és no flipar-se. El que penses ara ja ho havia pensat algú abans. El que avui escrius ja ho havia escrit un altre al segle XIX, i el mateix serveix per al que sents, el que pateixes i el que fas. Ho sento: no som únics ni especials.

Un equip dolent

També suggereixo el meu raonament de perfil baix als equips de futbol en conflictes. Diria que és la millor opció per suavitzar la por, que encara estem a setembre.

Notícies relacionades

Simeone posa a prova en el derbi el Madrid de Xabi Alonso

El Girona suma un altre punt en la seva lenta recuperació

Jo reuniria els jugadors al vestidor, rebaixaria a l’aire transcendent i els explicaria: "Escoltin, amb la quantitat d’equips dolents que aconsegueixen els seus objectius cada temporada, ¿per què no podem ser també nosaltres un d’aquests equips dolents?"

Que sàpiguen que fallaran i s’equivocaran, però el rival cometrà també errors. Perquè sovint la clau no és ser el millor ni pensar en gran, sinó trobar-ne altres de pitjors i aprofitar-ho. Les altres coses t’acosten a la frustració la majoria de les vegades.