Ha passat aquest estiu

He passat unes setmanes sense escriure cap columna i he aprofitat per aprendre coses importants. Resulta que els joves ja no diuen que han nascut l’any 2011. Ara diuen que són del 011. M’ho va explicar la meva filla, que és del 011, durant un viatge.

Això ho repeteixo molt últimament, quan em trobo amb gent, perquè ha sigut l’aprenentatge més important que he tingut. Pel que sigui, aquestes setmanes tampoc he tingut temps per estudiar el funcionament del joc net financer, les inscripcions i els límits salarials.

Tampoc s’han donat les circumstàncies necessàries perquè em posi a analitzar informes mèdics sobre jugadors. És veritat que m’agradaria portar una bata blanca, però diria que no em paguen prou. Espero que també m’ho expliqui la meva filla durant el pròxim viatge.

De vegades em pregunto si els futbolistes han d’aprendre tot això, com qui s’apunta a unes extraescolars. També dic que, en cas d’haver sabut de nen el que han de fer els futbolistes per ser futbolistes, no ho hagués desitjat, ni poc ni molt. I no em refereixo al milió d’hores de pràctiques ni a tot el reguitzell de sacrificis personals i familiars ni als físics i mentals. Ni als cops ni a les lesions ni a la competència extrema i salvatge. Això ho podria haver suportat, segurament, però no el que ha passat molt aquest estiu i que encara passarà més el que ve.

Compte, això ha passat molt sovint aquest estiu: un jugador arriba a la concentració de pretemporada del seu nou equip i una de les primeres nits, a l’hora de sopar, de vegades a sobre d’una cadira i de vegades no, però sempre davant de tots els altres, ha de cantar alguna cosa.

Tots el miren i ha de cantar alguna cosa. Així m’imagino l’infern quan em desvetllo.

És a dir, a aquestes persones les desposseeixen de la dignitat més bàsica, els arrabassen el sentit del ridícul i a sobre algú les grava en vídeo i ho emet a les xarxes socials. ¿Què són els futbolistes ara? ¿Periodistes?

Ja poden pagar milions, que no compensa. Si veig això de nen, passo de ser futbolista. A tot estirar podria ser un one club man per evitar ser un nou fitxatge. Potser els aficionats m’estimarien per la meva suposada fidelitat i amor a uns colors, per rebutjar ofertes d’altres clubs cada estiu, sense sospitar que en realitat no canviaria d’equip per no complir el ritual-innocentada de cantar alguna cosa.

Somnis i aspiracions

Notícies relacionades

Elena Congost: "Després dels Jocs he tingut un càncer, dos avortaments. Somio tenir més fills"

Pascual celebra la seva tornada al Palau amb un triomf treballat

La veritat és que de nen tenia bastants somnis i aspiracions i, com diria aquell, després de dècades de molt esforç i constància, he aconseguit deixar de ser un nen i passar a ser un vell.

Com vell que soc, em comencen a agradar segons quines tradicions. A l’estiu, que no falti el canvi d’equip de Morata, que segur que canta genial amb tanta pràctica. Que no faltin els pronòstics precipitats. I que no falti, sisplau, el concepte de cessió amb opció obligatòria de compra, que això ho vaig fer servir molt amb les sortides de la meva filla, la del 011: l’opció obligatòria de tornar a casa quan diguem els pares que s’ha de tornar.