Amb l’ordinador

Es va acabar el partit, vaig tancar la crònica, l’un a un, la fitxa tècnica, els resultats i les classificacions, vaig repassar la juxta i vaig passar les pàgines als de tancament. Passaven les 12 de la nit i uns amics m’esperaven. En aquells moments, quan amb prou feines queda algú –algun tècnic recollint cables, els suplents complint ordres en la gespa, els operaris iniciant la neteja amb desgana–, els estadis desprenen una aroma pacífica, de parc d’atraccions abandonat. D’una cosa que va servir per passar-s’ho bé. D’una cosa similar, alhora, al final d’una batalla o de les restes d’un naufragi. M’agraden les empremtes febles de totes aquestes coses.

Vaig tancar el portàtil, vaig baixar les escales i vaig sortir. Ja he dit que m’esperaven i els bars tanquen aviat. Com que encara havia de programar un parell de peces per a la web i pujar a casa elevava les probabilitats que m’ataqués la vagància i em quedés al llit, vaig deixar el cotxe al pàrquing i vaig sortir al carrer amb l’ordinador sota el braç. Bon propòsit: després no funcionava el control remot i no vaig poder programar res fins que vaig tornar a casa.

Però el tema no és aquest. El tema és que a mitja nit vam canviar de local. Ja només quedàvem dos: el meu amic es va quedar a la porta fumant i jo vaig entrar a demanar el beure. Hi havia bastanta gent, però de seguida vaig veure que havia captat l’atenció de l’amo. Em va servir una copa i em va atendre amb extrema amabilitat. Em va oferir unes llaminadures, em va donar conversa i després va entrar el meu amic i allò va anar a més: ens van convidar a xupitos i a un tast de roms. Fins i tot van abaixar la persiana, en petit comitè, i ens vam quedar allà una estona, com a casa.

Arribat un moment, l’amo va confessar: al veure’m arribar amb l’ordinador va pensar que havia anat a mesurar decibels, que era un inspector del soroll. Vaig dir que no, que venia de treballar, però no devia sonar gaire convincent. Per això va estar tan atent, no pel meu encant natural i suggerent. Juraria que l’home encara pensa que en qualsevol moment li pot arribar una multa.

A mi tot allò em va fer pensar. A partir d’ara potser he de sortir sempre amb l’ordinador sota el braç. La gent et tracta millor si vas amb un ordinador sota el braç. Cal dir que, a sobre, el porto sense funda ni maletí, pel mateix motiu pel qual anava sense paraigua a l’institut, perquè soc un guai (o un idiota). Entenc la lògica confusió del propietari. Vaig entendre també, sobretot, els avantatges de simular ser el que no ets. Un camí fàcil, d’entrada, al món de les aparences. Només si algú s’atura, rasca una mica la superfície i difumina els filtres, descobreix el real. I el real sol ser una estafa.

Però, mentrestant, la vida passa.

Ho explicaré millor, crec, amb el mercat de fitxatges. En el futbol és habitual simular el que no ets per triomfar. Tots els fitxatges que no tens semblen bons el 31 d’agost. Després, sovint passa que aquell davanter no era per a tant. Potser només l’havies idealitzat. Potser el teu judici era feble perquè estaves necessitat. Potser només portava un Mac sota el braç.

Notícies relacionades

De la Fuente obvia Joan Garcia en la tornada de Rodri i Carvajal

Ayuso ressorgeix de les tenebres

Com diuen els Vecinos en la seva cançó Carlos Baute: "Sus ojos azules aguardaban un ciclón de emociones que invitaban a dejarse llevar por la marea". Ells mateixos responen: "Quién te ha escrito esta mierda. Si te lleva la marea te mueres".

Si al final se t’acaba emportant la marea et mors.