T’ajudo a no veure-ho

Algunes nits no puc dormir. Quan això passa, penso. Gairebé sempre fantasiejo amb jugades imaginàries dels meus fills petits, que és el consol que em queda ara que ja és del tot insostenible fer-ho amb les meves pròpies jugades. Pensar en els meus fills fent controls orientats, sortint d’un regat o tallant un contraatac, disfrutant-ho, em genera una dosi de felicitat temperada, que és la felicitat sana.

El que faig jo tot sol, quan m’avorreixo al llit, són entrevistes imaginàries. La veritat és que soc tontíssim. Em pregunto: "Si poguessis marcar un gol, un únic gol en la resta de la teva vida, ¿a qui l’hi marcaries?" I llavors em responc jo mateix "a la pobresa", i m’entra el riure.

Soc tontíssim, però sé que no estic sol i suposo que n’esteu al corrent. El gran protagonista futbolístic dels últims dies és Franco Mastantuono. No per la seva adaptació al futbol europeu o pel seu encaix en el sistema de Xabi Alonso. És una cosa més important: l’argentí va debutar amb el Reial Madrid i el públic va corejar el seu nom. No fa falta que continuï desenvolupant. Sobren tontos per totes bandes.

Això de Franco i el Madrid m’ha recordat que al CD Castelló va jugar un davanter anomenat Adolfo. Juraria que a Castalia es va corejar més d’una vegada el nom d’Adolfo, que va marcar alguns gols a Tercera, fa més d’una dècada. Adolfo: quina lliçó d’humilitat als de blanc.

[M’agrada pensar que Mastantuono s’anomena així perquè els seus pares es devien enamorar escoltant una cançó de Franco Battiato.]

El cas és que al nano el persegueix la polèmica. Que s’hi vagi acostumant. Si no existís la polèmica, un nombrós grup de seguidors s’extingiria. També hi ha hagut soroll per la seva inscripció amb fitxa del filial. Una altra vegada arriben tard: per cenyir-nos a aquest estiu, el Castelló ha inscrit de la mateixa manera un jugador anomenat Tincho i potser aviat inscriurem igual Gazpacho i Mochilo, perquè sempre van amb Tincho, com és sabut.

Riem, però no ho sé. Sovint em sorprèn la capacitat del periodisme esportiu per generar polèmiques. De vegades és pura màgia: on no hi ha res, hi acaba sent tot. Sovint el periodisme esportiu et planteja un dilema: a qui creuràs, ¿als teus ulls o a les teves entranyes? De vegades l’elecció no és gens fàcil: ¿admetràs la realitat, tot i que no t’agradi, o aprofitaràs aquest guant que et llanço, tot i que clarament estigui ofenent la teva intel·ligència i la dels teus avantpassats?

Notícies relacionades

Márquez imposa la seva llei allà per on passa

Manual de la bogeria ‘flickniana’

No hi ha res com escriure el que la gent vol llegir ni res com dir el que la gent vol escoltar. ¿Veus aquest penal? Et puc ajudar que no el vegis. Sempre hi ha algú disposat a treure el pitjor de nosaltres. A tenir-nos, per motius ridículs, constantment indignats.

És una fórmula vella que apunta a ser eterna i clarament funciona, almenys en les mètriques i a curt termini, que en realitat és l’únic que importa a molts despatxos. Però després no val fer-se el sorprès amb la toxicitat del paisatge ni demanar la lluna en un cove, i cantar allò de quin públic més tonto tinc, quan és exactament el que estem educant entre tots.