Converses de Puigdemont

El conflicte és polític, i no acceptarà cap solució de tipus personal; hi ha hagut converses amb els socialistes, com bé sap en Pedro Sánchez: aquests són els dos grans ítems de la carta que ha publicat el president Puigdemont,arran del cinquè aniversari del seu exili.

Sens dubte no és una carta qualsevol. Per bé que hi ha un esforç polític i mediàtic molt notable per fer desaparèixer la seva rellevància pública, convertit en una simple caricatura permanentment deformada, el fet és que Puigdemont és la clau de volta del conflicte català, sense el qual Espanya no aconsegueix tancar un episodi que continua dessagnant la seva imatge en el context europeu.

Ha estat l’exili català el que ha mantingut la denúncia de la repressió espanyola, el que ha guanyat Espanya a tots els jutjats on hi ha hagut causa i el que manté alçada la causa catalana. Amb ERC domesticada i retornada a la cleda, els presos al carrer gràcies als indults tutelats i la roda judicial en permanent persecució a milers d’encausats, el PSOE ha tingut el somni humit de creure que, amb un reforma del delicte de sedició –i la reducció de pena conseqüent–, podria tancar el mal de cap de l’exili i, especialment, la «qüestió Puigdemont». A més, verbigràcia de la ferotgia de la dreta espanyola, que només concep la porra, l’amenaça i la presó, la maniobra de la sedició li reforçaria la pàtina progressista de cara a Europa. En aquest context és lògic que els socialistes hagin fet viatges a Waterloo per plantejar «solucions felices», terme que va fer servir Iceta i ara recull el mateix Puigdemont. Aquestes solucions anirien en la direcció dels líders independentistes condemnats: pas pel Suprem, condemna, pena menor gràcies a la modificació de la sedició i indult final. Tres anyets a la presó, i la 'felicitat' promesa. En definitiva, una enorme trampa per minimitzar fins a l’extrem el conflicte català, que va esclatar amb tota la seva força ciutadana el 2017, com una simple qüestió de quatre líders i uns quants eixelebrats.

Notícies relacionades

El PSC desvincula els contactes amb Carles Puigdemont de la reforma de la sedició

Plorar de pena

La resposta de Puigdemont esbotza aquestes expectatives, cosa que, d’altra banda, ja coneixien els socialistes, precisament gràcies a les converses celebrades. Tot i així, no és estrany que el PSOE intenti la modificació de la sedició, fins i tot deixant sense resoldre el tema Puigdemont, perquè aquest delicte és una anomalia antidemocràtica que no té parangó a cap país de la UE. No hi ha cap codi penal homologable a l’espanyol que condemni actes independentistes sense violència a penes de presó, i mantenir-lo és un disbarat que deixa Espanya fora de la lògica europea. Ho saben el PSOE i Podem i, incapaços d’afrontar la derogació –que seria el pas lògic–, intenten el maquillatge de la modificació. Cosa que és patètica perquè no es tracta d’enviar «menys temps» a la presó als independentistes per accions no-violentes, sinó de no enviar-los-hi mai. Blanquejar una figura delictiva indigna no és la resposta. Seria tant com validar el «el pego el mínim» d’infausta memòria.

Més enllà de les voluntats del costat «progre», el tema ha esclatat a la cara de Feijóo, atrapat per la dinàmica d’una dreta mediàtica protocolpista. Retirar-se de l’acord sobre el CGPJ és un nou menyspreu a les regles de joc que ells mateixos asseguren defensar, però en aquest cas el motiu, novament, té a veure amb el conflicte català. És evident que Feijóo s’ha vist superat pels micròfons de Losantos i el ‘deep state’ judicial, tant com per la callada de Felip VI que, com diu Ignacio Escolar, «amb el seu silenci està prenent partit, una vegada més». No fa falta dir que es refereix al discurs del 3 d’octubre... i aquest «partit» no és cap altre que mantenir un instrument judicial com la sedició, sense el qual no haurien pogut muntar tot l’artifici repressiu contra la causa catalana. Per això Losantos embogeix, els jutges del CGPJ es planten i el Rei calla, i per això Feijóo atorga. Per a aquesta Espanya retrògrada, obsedida per mantenir la unitat per la via repressiva, l’única força que conceben, la sedició és una eina cabdal. Al final, entre la dreta ferotge i l’esquerra pusil·lànime, Espanya perd novament l’oportunitat de fer el correcte. És a dir, derogar una figura delictiva indigna en democràcia. Entre la unitat i la democràcia, Espanya sempre tria la unitat.