Torrente en els jutjats

De Luís Buñuel a Santiago Segura, salvant les distàncies a què obliga el geni Buñuel. El primer, fent amb mestratge la diagnosi de l’Espanya del franquisme, i l’altre, amb menys subtilesa creativa, l’Espanya que ara es mira des de l’Audiència Nacional fins al Tribunal Suprem. Són tants els Torrente que aquests dies omplen de sordidesa les banquetes judicials que es podria dir que Segura va ser timorat a l’hora de retratar l’extrema vulgaritat de tots aquests arquetips.

Casualitat o causalitat, les dues bandes del bipartidisme obren la carpeta de les seves misèries al mateix temps: per una banda, s’asseu a la banqueta l’altra hora totpoderós Jorge Fernández Díaz, aquell ministre que, mentre pregava a Déu, tenia temps presumptament de perseguir Bárcenas, muntar l’operació Catalunya i carregar-se la sanitat catalana, sempre acompanyat de l’àngel guardià Marcelo. I del carrer García Gutiérrez, al Marqués de la Ensenada, serà José Luis Ábalos, el també totpoderós ministre socialista que passejava Pedro Sánchez amb el seu Peugeot 407, i entre festes, senyoretes de companyia i viatges, tenia temps d’agençar-se també presumptament algunes esplèndides comissions amb mascaretes. A ambdós costats, els secundaris del torrentisme, des de l’inefable Villarejo i la seva col·lecció d’esperpents, fins als Koldo, Aldama i Jèssiques de sobrenom "nebodeta". És l’Espanya de la cutreria més bàsica, alimentada per corrupteles i fons de llangardaixos que s’aprofiten del poder polític que aconsegueixen.

Notícies relacionades

Oferta, confiança i estabilitat

¿Per qui lluitaràs?

Veurem fins on arriba un i altre escàndol, que de moment se circumscriuen a l’esfera dels ministres i subalterns, sense arribar als presidents que els varen posar al càrrec: Mariano Rajoy, en l’escàndol Kitchen, i Pedro Sánchez, en l’escàndol Koldo. En ambdós casos, la pregunta fonamental és si tot el que va ocórrer podia realment passar sense que els homes que presidien el país i, per tant, tenien el control dels serveis d’intel·ligència, no s’assabentessin de res. En el cas de Rajoy, resulta impensable que el seu ministre d’Interior muntés tota una operació per "fitxar" el xofer de l’extresorer –pagat amb fons reservats–, robar telèfons mòbils i tauletes, fer gravacions de converses i sostreure a Bárcenas tota mena de documents que impliquessin el PP, i tot ho fes d’esquenes a la presidència per simple amor al partit. Què en treia, el ministre d’Interior, més enllà de complir ordres? Davant d’una operació des d’Interior i amb recursos de les clavegueres, que Rajoy no sabés res de res (el mateix Rajoy del "M.Rajoy" que tampoc ningú no sap qui és) és surrealista. En tot cas, o Rajoy hauria d’assumir la responsabilitat perquè va dirigir i/o permetre l’operació, o l’hauria d’assumir per incompetència supina, amb ministres que li muntaven operacions il·legals als seus nassos. Fins i tot en el cas que Rajoy no sabés res de res, un escàndol d’aquesta naturalesa l’hauria hagut d’incapacitar políticament. I, sincerament, és molt inversemblant que no en tingués coneixement. I sobretot amb els àudios de la senyora Cospedal, que, miraculosament, el jutge García Castellón va desestimar. Tot plegat fa molta pudor.

El mateix passa amb l’escàndol Koldo, que incrimina un vicepresident de govern i un ministre, ambdós primera línia de confiança de la presidència. Si són certes les acusacions de comissions en la compra de mascaretes, que implica corrupció en un tema tan sensible com la pandèmia, l’escàndol esquitxa directament Pedro Sánchez. En aquest cas, com en el de Rajoy, és molt difícil imaginar que Sánchez no sabés res del que feien els seus homes més pròxims, ni li arribés cap informació, ni s’adonés del ritme de vida, res. Si és cert que ho va permetre, n’és responsable. Si és cert que no se’n va assabentar, continua sent responsable, en aquest cas per incompetència. Sigui com sigui, un president que té les seves principals persones de confiança a la presó per un greu delicte de corrupció durant el seu mandat també queda incapacitat per mantenir-se en el càrrec. Un escàndol d’aquesta naturalesa, en una democràcia seriosa, escombra una presidència. A Espanya, en canvi, surten tots indemnes, com si el que passa sota el seu càrrec no els afectés. I és aquesta manca d’assumir responsabilitats, directes o indirectes, el que erosiona la democràcia.