Carla Antonelli: Qui ha deixat a qui

Recórrer la vida de Carla Antonelli és transitar per la història d’un país que va patir 40 anys d’un gris tètric i asfixiant. Que es va somiar lliure i acollidor. Que la il·lusió, el compromís i la generositat d’uns i la complicitat de molts va aconseguir avenços indiscutibles en drets socials. I que, ara, en una pirueta del destí inimaginable fa tot just tres anys, es veu sacsejat amb polèmiques que, lluny de ser marginals, tenen repercussió en la vida de les persones, en la seva llibertat i en els seus drets. També en el seu sofriment. 

Antonelli va néixer a Güímar (Tenerife) el 1959. Cactus, llangardaixos, volcans i l’angoixa d’una jove que no encaixava en les estretes mires d’un poble, d’una illa, d’un país immers en l’asfíxia franquista. Als 17 anys va deixar enrere la seva vida tancada per embarcar-se a l’aventura. A Las Palmas de Gran Canaria va començar la seva carrera com a actriu, tot i que primer hi va haver una cantonada al Parc de Santa Catalina. Sempre hi ha racons per a les desterrades.  

«Carla, travesti polititzat: sempre votaré el PSOE», aquest va ser el primer titular que Antonelli va acaparar. La democràcia ja havia arribat a Espanya i ella aviat marxaria a Madrid. El seu talent i la seva bellesa li van obrir les portes del ‘music hall’ i la seva valentia la va portar a estendre la lluita al col·lectiu. La visibilitat com a camí necessari per a la normalització. El 1980, va gravar un documental per a TVE. Tan sols feia un any que l’homosexualitat i la transsexualitat havien deixat de ser motiu d’empresonament.  

A principis dels 90 la seva presència era habitual en tertúlies televisives, i en el 97 va entrar en el PSOE. Anys d’activisme, d’èxits que van situar Espanya en l’avantguarda dels drets LGTBI, de les Festes de l’Orgull i d’amics i companys de lluita. Pedro Zerolo i Carla Antonelli són els rostres d’un PSOE que va alleujar sofriments, va donar esperances i va dotar de redoblada dignitat a milers de persones. Del 2011 al 2021 va ser diputada socialista de l’Assemblea de Madrid, la primera dona trans a aconseguir un càrrec institucional de tal nivell a Espanya. 

«Ens has deixat llegant-nos el camí de les rajoles grogues, fet que ens portarà a la Ciutat de darrere de l’Arc de Sant Martí, la que sempre vas somiar i que avui és més real gràcies a tu». Aquestes línies són part d’una carta pública que Antonelli va dedicar a Zerolo. El seu company de tantes lluites va morir el 2015. Set anys més tard, el camí de rajoles grogues està sembrat d’obstacles. Pedres que van brollar, amb força inusitada, des que Unides Podem es va fer càrrec del Ministeri d’Igualtat i va passar a defensar la llei trans (proposta fidel a la del PSOE del 2017). Un sector del feminisme socialista i intel·lectuals de la seva òrbita van passar a adoptar postulats que, fins al moment, només havien sigut defensats per la dreta més reaccionària.  

Notícies relacionades

Veritats i mentides sobre la ‘llei trans’: claus per no perdre’s en la polèmica norma

Testosterona antiprocés

El debat sobre la llei trans està viciat per la voluntat d’utilitzar-lo com a arma llancívola. En contra seu s’han utilitzat la confusió, la mentida i unes dosis inacceptables d’odi. Des d’atribuir-li supòsits que no contempla, fins a difondre dades sense suport científic. L’apocalipsi ha sigut anunciada per entabanadores amb molta necessitat de notorietat i cap escrúpol, però també per feministes de reconeguda talla intel·lectual. La bilis del debat públic contrasta amb la normalitat amb què una majoria de joves viu la realitat trans. 

Durant els dos últims anys, Antonelli s’ha deixat la pell defensant una llei que només pretén fer la vida una mica més fàcil a les persones trans. Ha suportat l’intolerable. Insults i vexacions que ressusciten fantasmes que semblaven superats i que ara vesteixen robes noves. Alguns, obsequiats pels laboratoris ultres dels EUA. La dona combativa i empàtica ha dit prou. L’enèsim retard en la tramitació de la llei trans ha fet que Antonelli abandoni el PSOE. O el partit l’ha abandonat a ella. Avui, el camí és una mica més abrupte. Definitivament més trist.