Els canalles i l’esperança

N’hi ha prou amb constatar les mobilitzacions i el despertar de tants joves. Que siguin la solidaritat i la justícia els motors de les manifestacions i no la crida a caçar migrants és, sens dubte, una bona notícia. Almenys, són conceptes més pròxims a l’esperança que al descoratjament devastador.

La crítica és sempre necessària, però les burles denigrants resulten més difícils de digerir. Aquestes que busquen desprestigiar els activistes i, per extensió, tots els que exigeixen el final del genocidi. La flotilla mai va anar a "fer un bany". ¿Fa falta recordar les nou persones assassinades en l’abordatge de la flotilla Mavi Marmara el 2010? ¿O l’atac a l’oenagé del cuiner José Andrés que va matar set persones l’any passat?

Dos funcionaris d’intel·ligència nord-americana han corroborat que Netanyahu va ordenar atacar la flotilla, es van llançar drons des d’un submarí i artefactes incendiaris. No hi ha "banys" quan es tracta d’Israel. Un govern que ha assassinat desenes de milers de civils i ha posat en el punt de mira periodistes, sanitaris i docents. El mateix que ataca els negociadors de Hamàs a Qatar o a la caserna de les forces de la pau de l’ONU al Líban. Netanyahu és un perill per al món i això ho saben els que el recolzen amb inusitada ostentació. ¿Per què esbargir-se, llavors, en la immoralitat?

Els líders canalles triomfen al món. Es burlen dels valors que, fins fa molt poc, semblaven inamovibles i la seva incorrecció resulta fascinant per a molts. Sedueixen perquè provoquen, perquè se salten les regles, perquè fan el que pocs s’atreveixen. A través d’ells, els seus partidaris poden canalitzar les ganes de donar una puntada de peu a l’establert, al que fa mal. I alguna cosa més. Quan Trump diu barbaritats, espanta i escandalitza uns, però en captiva d’altres perquè entenen que la gosadia és la demostració d’un poder colossal.

Notícies relacionades

El final d’Arquimedes

Davant el mirall marroquí

Potser allà arrela la fascinació. Quan el món provoca inseguretat –bé perquè un se sent maltractat o perquè es tem perdre privilegis–, l’esbirro promet protecció. És fals, és clar, però aquesta percepció també interpel·la una esquerra que no aconsegueix oferir prou empara.

Si Netanyahu és derrotat –sigui per la pressió interna, l’externa o per totes dues– serà molt més que la caiguda d’un genocida. Serà el recordatori d’un ensenyament que la història no deixa de reiterar. Un líder –un règim– pot ser capaç d’enverinar, fins i tot d’acabar amb un país, però també té data de caducitat i, tard o d’hora, serà jutjat amb severitat per les generacions que han de venir. Almenys, que de tanta sang vessada brolli l’esperança.