Ignazio La Russa: la mirada luciferina del Rasputin de l’extrema dreta

Doncs bé, La Russa era un jove dirigent feixista que s’adreçava “a tots aquells italians que no hem renunciat a qualificar-nos com a homes”. No és només el que deia, sinó com ho deia. Un dels testimonis d’aquell míting, Sergio Cusani, parlava, anys després, “d’aquells ulls inquietants que ens miraven”. El La Russa jove fa por de veritat, amb cabells llargs, barba prominent, nas punxegut i mirada desafiant, un 'sguardoluciferino'. Potser per això, per aquestes imatges, a la premsa italiana ha estat qualificat com a “Rasputin de l’extrema dreta”. L’any següent, el 1973, continuava al capdavant dels joves feixistes. Van organitzar una manifestació i van muntar una ràtzia pels carrers, van entrar a sang a diversos edificis (un dijous conegut com el “giovedì nero”) i, finalment, van fer esclatar dues bombes, una de les quals va matar el policia Antonio Marino. La Russa no va ser detingut, però sempre se l’ha acusat de ser l’instigador intel•lectual dels fets. Rasputin efervescent i desaforat. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Al cap de 50 anys, en el seu lloat discurs de presa de possessió com a president del Senat, La Russa parlava de «la dramàtica època de la violència» com si ell no n’hagués format part, com si no en fos un dels responsables. En la línia blanquejant i institucional del seu parlament, va citar víctimes d’un costat i l’altre: «M’inclino davant la seva memòria». És el mateix plantejament hipòcrita que va utilitzar quan va robar aquella famosa frase del president Pertini: «A la vida, de vegades, és necessari saber lluitar no només sense por, sinó també sense esperança». I la va reformular: «No lluites quan penses que pots guanyar, sinó quan vius ocasions que valen la pena ser viscudes». És, en certa manera, una concentració del decàleg feixista. La imminència del moment, la lenta persistència malgrat els embats del destí. I la lloança del passat, ara tenyida de respecte democràtic, com quan La Russa va oferir un ram de roses blanques a Liliana Segre, la supervivent d’Auschwitz que va presidir el Senat momentàniament i va llegir un memorable discurs antifeixista en el qual evocava el banc de l’escola que va haver de deixar per culpa de les lleis racials de Mussolini i el banc honorable del Senat que llavors ocupava. La Russa va dir que firmava tot el que havia dit l’heroica àvia i que mereixia tots els aplaudiments. És el mateix La Russa que fa quatre anys, en un reportatge de la televisió va mostrar als espectadors la seva col·lecció de «fascist memorabilia», com la va qualificar ‘The Guardian’, una mostra horrorosa de bibelots mussolinians.

Aquella barba juvenil de Rasputin, però, s’ha tornat barbeta blanca i retallada, institucional. I, al llarg dels anys, la violència pura ha esdevingut sarcasme indigne o broma de baixa estofa. La Russa va negar que Berlusconi triés dones guapes: “També n’hi ha de lletges, però sense arribar al nivell de les de l’esquerra”. O va mig enlairar el braç al Senat per anar en contra de la llei que prohibia la salutació romana, un símbol que ell va recomanar com a mesura per lluitar contra la covid. La Russa és un fanàtic de l’Inter (accionista i tot, ha dit que va ser més feliç quan van guanyar la Copa d’Europa que no pas el dia que va presidir el Senat) i un amant dels indígenes americans i de la seva cultura. És per això que els seus fills es diuen Geronimo, Cochis i Apache. No és broma. Sembla que faci broma, però aquella barba (i la mirada luciferina) encara el delaten.