Aragonès i la pulcritud democràtica

Tanmateix, tot i que el parlamentarisme sustenta aquesta lògica, el cert és que, un cop un president aconsegueix ser investit, el mateix disseny institucional, més enllà de les dinàmiques polítiques, li atorga un grau de protecció molt alt. Tant que, tot i que la majoria de la investidura hagi desaparegut, la capacitat de l’oposició per remoure’l del seu lloc és inviable si no hi ha una majoria parlamentària alternativa que pugui designar un nou president per mitjà d’una moció de censura, cosa que resulta pràcticament impossible quan la fragmentació parlamentària i la polarització ideològica dels partits de l’oposició són elevades, tal com passa al Parlament català.

La posició del president, fins i tot en el parlamentarisme, acaba sent tan prominent que el sistema sembla mutar cap a una lògica de naturalesa presidencialista. De fet, aquesta no és més que una de les manifestacions d’un dels fenòmens que caracteritza el nostre temps, la ‘presidencialització’ de la política, que es distingeix no només per la preponderància del president del Govern, sinó també per la centralitat del poder Executiu com a òrgan entorn del qual pivota la vida política, en detriment del Parlament, que és la institució representativa i la que aporta legitimitat democràtica. En aquest sentit, convé recordar que el president, en els sistemes parlamentaris, no gaudeix d’una legitimitat democràtica pròpia; no se’l vota a ell, sinó als representants que han d’investir-lo, i només l’obté de manera indirecta gràcies al suport que rep d’ells. Per tant, si perd la confiança de la majoria parlamentària la seva legitimitat queda minvada, tot i que no per això es pot qualificar el seu govern d’il·legítim.

Notícies relacionades

Consulta a Junts: La militància decideix que el partit surti del Govern i trenqui amb ERC

Illa, malgrat Sánchez

El que sí que és il·legítim és que un president que ha perdut el suport de la majoria parlamentària es permeti el luxe de dir que, «amb la que està caient, ara no toquen eleccions». En democràcia toquen eleccions quan toquen, no depenen de la idoneïtat del context, i un dels motius pels quals toquen és precisament per la manca de suports parlamentaris. L’alternativa per evitar-les és sotmetre’s a una qüestió de confiança. Certament, el nostre disseny institucional, juntament amb una aritmètica parlamentària que ho propicia, permet, quan es donen circumstàncies polítiques com les actuals, que el president es pugui mantenir en el Govern sense revalidar la confiança de la cambra, és a dir, sense fer eleccions i sense una qüestió de confiança pel mig. Pot fer-ho, però és molt lleig. I més quan no sembla gaire disposat a guanyar-se el suport d’una nova majoria parlamentària que li permeti governar, si ja, d’entrada, es desdenyen suports alternatius als que sustentaven l’anterior fórmula de Govern per a l’aprovació dels pressupostos.

ERC sap positivament que no tindrà el suport de Junts per Catalunya, i, en aquest escenari, rebutjar el suport del PSC és una irresponsabilitat que el deixa en una situació de debilitat extrema. Arribats a aquest punt, insinuar que es prorrogaran els pressupostos resulta d’una frivolitat extrema i és justament el que no toca. I no toca precisament per la que està caient. El que tocaria, per pulcritud democràtica, seria convocar eleccions, sotmetre’s a una qüestió de confiança o bé aprovar uns nous pressupostos. Qualsevol altra opció és possible però no és la correcta.