¿Què fer amb els Estats canalla?
D’acord amb el dret internacional, els atacs d’Israel i dels Estats Units a l’Iran resulten qüestionables. No en va, la Carta de les Nacions Unides prohibeix l’amenaça o l’ús de la força contra un Estat excepte quan s’actua en legítima defensa o quan el Consell de Seguretat de l’ONU ha autoritzat l’ús de la força contra ell. El segon dels supòsits no presenta cap dubte, no hi ha hagut autorització per part de l’ONU i el secretari general ha condemnat l’atac. En canvi, respecte al primer existeixen més clarobscurs. Israel ha justificat els atacs contra l’Iran com a preventius a fi de neutralitzar una presumpta amenaça nuclear al considerar que el fet que l’Iran disposi d’aquesta mena d’armament representaria un perill existencial per a ell. A això s’hauria d’afegir, a més, que l’Iran dona suport a grups terroristes com Hamàs, el Jihad Islàmic Palestina, Hezbol·là i els houthis que ataquen sistemàticament Israel.
No obstant, la idea de la legítima defensa preventiva és discutida en el dret internacional, ja que exigeix l’existència d’una amenaça clara, i això tampoc resulta evident. Segons Israel, l’Iran està a prop de desenvolupar armes nuclears, una sospita a la qual no li falta fonament perquè, tot i que l’Iran és un país signant del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), circumstància que el compromet a no desenvolupar armes nuclears, el cert és que en els últims anys ha incrementat la seva capacitat per enriquir urani fins aproximar-se al 60%, una xifra que l’acosta perillosament al 90% necessari per desenvolupar armes nuclears. L’Iran nega categòricament estar desenvolupant armament nuclear i l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) no ha pogut confirmar que les posseeixi, però que el nivell d’enriquiment d’urani aconseguit per l’Iran estigui molt per sobre del necessari per a usos civils i que des del 2018 hagi restringit l’accés dels inspectors de la pròpia l’AIEA, que és l’encarregada de supervisar el compliment del TNP, no resulta tranquil·litzador.
La situació actual recorda molt a la invasió de l’Iraq fa més de vint anys. Com llavors, hi ha sospites, però no certeses, que l’Iran tingui armes nuclears, però del que no hi ha dubtes, com també passava amb l’Iraq, és que es tracta d’un Estat canalla, és a dir, un Estat que desafia el dret internacional, que recolza el terrorisme, que reprimeix la seva població, que viola reiteradament els drets humans i que podria estar desenvolupant armes de destrucció massiva. També, com en aquest cas, existeixen interessos geopolítics i econòmics no explicitats que permeten dubtar de la bondat de la intervenció, mentre que les conseqüències d’aquests atacs en termes d’estabilitat política són imprevisibles. I, igual que en aquell moment, el concert de nacions impedeix que la intervenció, que des del punt de vista moral resulta del tot necessària, pugui produir-se a l’empara de la legalitat internacional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
