Una reacció des de l’esquerra
Transcorreguts diversos dies des de la revelació de l’informe de l’UCO que relaciona els dos últims secretaris d’Organització del PSOE amb el cobrament de comissions il·legals, l’esquerra en conjunt continua sense donar una resposta a l’altura de les circumstàncies. El PSOE s’ha limitat a demanar perdó, a cessar Santos Cerdán i a obrir una investigació sobre els comptes del partit. Sumar ha protestat enèrgicament i ha demanat una auditoria sobre els contractes del Ministeri de Transports, igual com Compromís, i ha sol·licitat un gir de 180 graus en el Govern i una renegociació del pacte, és a dir, bàsicament ha aprofitat l’ocasió per plantejar un ¿què hi ha per a mi? ERC i Bildu han condemnat els indicis però han mostrat prudència i han evitat anar més enllà a l’espera dels esdeveniments. Només Podem, amb un to més crític s’ha referit al cas com el cas PSOE i ha sol·licitat la creació d’una comissió d’investigació parlamentària. I tot i que tots han exigit l’assumpció de responsabilitats sense especificar-ne quines, cap ha qüestionat la continuïtat d’un Govern que va néixer precisament com a antídot a la corrupció del PP, ni s’han plantejat, de moment, retirar-li el seu suport.
El PSOE i el Govern de coalició estan ferits de mort i els seus socis, pel que sembla encara en estat de xoc, contemplen passivament l’agonia sense atrevir-se a plantejar ja, sense més dilacions ni excuses, la necessària substitució de Pedro Sánchez al capdavant del Govern i al capdavant del partit. Al cap i a la fi, Sánchez, pel seu nivell jeràrquic, no només és el màxim responsable de l’ocorregut, una cosa que ja de per si sola justificaria que se li exigissin més responsabilitats de les fins a ara assumides, sinó que José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García no eren simples militants anònims sinó persones de la seva màxima confiança que el van acompanyar en el seu periple per recuperar la secretaria general del PSOE i a qui després va premiar amb llocs de màxima responsabilitat.
En el PSOE només hi ha hagut contundència per part dels tradicionals opositors a Sánchez, des de Felipe González a Susana Díaz. S’han alçat algunes veus crítiques, com la del díscol Emiliano García-Page, plantejant la necessitat d’avançar les eleccions generals per evitar que la possible coincidència amb les autonòmiques i municipals pugui perjudicar-los. Però no es tracta només de reaccionar pensant només en clau electoral. Urgeix una reacció en el partit que eviti en un futur la vergonya i el deshonor de no haver fet res. Una vergonya i un deshonor que el PSOE i l’esquerra en conjunt arrossegaran durant molts anys si ara es limiten a esperar que amaini la tempesta i que, davant la impossibilitat de construir una alternativa de govern i les dificultats per desafiar un Sánchez que controla el partit, optin per la comoditat de l’immobilisme, això sí amb molta pena. Sembla, no obstant, que alguna cosa es comença a moure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
