Humiliats

Eren afganesos, marroquins, bengalís, pakistanesos i iranians. O això creuen les autoritats. Si hi ha una cosa que iguala la raça humana és la nuesa. Ens converteix en un conjunt homogeni sense identitat. Enmig d’un terròs fronterer, fugint de la por, sense documentació, la imatge representa un atavisme tan antic com dolorós: al pària no només se’l condemna a ser pobre, apàtrida, desterrat o exiliat; cal treure-li la dignitat, desposseir-lo de tot el que l’identifica amb una classe social, amb un ofici, amb una raça, amb un passat, tot i que amb un futur incert; amb una ideologia, amb la religió, tant és si són solters, casats o nens, pares de família, impossible distingir els uns dels altres, el càstig de la humiliació, el no ser ningú ni ser res. Gairebé un centenar de ningús vagant cap a enlloc per un pedregar.

La imatge representa el símbol de la vergonya en les relacions internacionals entre dos estats veïns que s’acusen mútuament d’abandonar aquestes persones a la frontera. Passa sovint que per dilucidar conflictes entre països que comparteixen límits geogràfics, el que hauria de ser un debat humanitari entre Turquia i Grècia a la recerca d’una solució que apaivagui la zona s’ha convertit en un estira-i-arronsa del qual els protagonistes de la fotografia han desaparegut del nus del relat. L’incident acabarà davant l’ONU perquè les autoritats gregues han remarcat que els migrants van ser «víctimes de robatori, lesions corporals i tractes que ofenen la dignitat humana» per part de les autoritats turques. 

Segons l’Agència de Fronteres de la Unió Europea, Frontex, Turquia els va obligar a travessar Grècia a través d’un riu a bord de bots de plàstic, en el que ha constituït el penúltim capítol de l’escalada de tensió que des de fa mesos manté els dos socis en una espècie de guerra freda que ha acabat enrarint les relacions diplomàtiques, de vegades per les activitats turques d’exploració d’hidrocarburs en aigües sota jurisdicció grega i xipriota; de vegades pel control migratori procedent de països en conflicte, sense perdre mai de vista la posició ambigua del turc Erdogan respecte a Vladímir Putin i la guerra d’Ucraïna.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

En la seva condició de membre de l’OTAN, Turquia ha acabat per convertir-se en el soci incòmode dels països occidentals. Incòmode i necessari, com aquest amic molest que resulta imprescindible per a la cohesió del grup. Comparteix amb Grècia el mar Egeu, es troba de Crimea a la mateixa distància que separa Madrid d’algunes capitals del centre d’Europa, a quatre passes d’Ucraïna, Bulgària i Romania, i el seu enclavament estratègic permet a la seva Armada operar no només a l’Egeu, sinó també al mar Negre i a part del Mediterrani, que banya el sud del país. Aquesta situació geogràfica, que històricament protegeix els membres de l’organització militar de les temptacions russes d’expansió, obliga els Estats Units i Europa a posar-se de perfil davant un règim presidencialista poc curós en matèria de drets civils i que en el conflicte amb Ucraïna està jugant a dues bandes. Tant facilita drons a Kíiv, com s’oposa a les sancions a Rússia; tan aviat acusa els EUA i Europa de «provocar» Moscou, com exerceix de mediador per exportar gas rus al continent.

Estem acostumats que aquests jocs de tauler de l’alta política s’emportin per davant la dignitat, quan no la vida, dels que no tenen cap responsabilitat en les decisions dels seus governants. Van sortir com a pàries dels seus països per ser tractats com a pàries al país de trànsit i com a pàries seran considerats al país d’acollida. Avui ho hem vist a Turquia, però al seu dia vam assistir al mateix espectacle vergonyós i degradant en aigües de Malta, d’Itàlia, a Ceuta o Melilla. Aquesta vegada despullats i humiliats, privats del més mínim decòrum, sense honors. I no sembla que hi hagi cap país d’Occident disposat a reprendre Erdogan, si més no una reprovació. Ningú recordarà en el futur els 92 immigrants de la frontera.