Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Banyistes a l’última platja
A ‘Sun & Sea’, observadors d’una platja fictícia, sense un mar que puguem identificar, contemplem la suor claustrofòbica dels qui habiten a la sorra
Hi ha un quadre que em fascina des de fa molt temps, des que el vaig veure en una exposició de la col•lecció Carmen Thyssen-Bornemisza a Sant Feliu de Guíxols. Es diu “Banyistes a la platja” i és de Walt Kuhn, un pintor nord-americà nascut el 1877. Retrata una escena de platja, com no podia ser d’altra manera, de l’any 1915. Hi ha tres taques de color que dominen el quadre. El gris d’un cel sense cognoms, un blau intens de mar, i el groc pàl•lid, un ocre discretíssim de la sorra on jeuen els qui prenen el sol, juguen, miren els velers o s’asseuen sota un para-sol. És una escena idíl•lica i plàcida, amb personatges a penes esbossats amb tres o quatre traços, un quadre impressionista lluminós. I, tot i això, em fascina i alhora em genera una angoixa difícil de descriure. Tot està suspès en un ambient pastós, com si el vent de llevant, calorós i persistent, hagués petrificat el dia de platja. No tenim la il•lusió del moviment i les barques semblen encastades en l’aigua com papallones en una col•lecció. A la sorra, els banyistes ara sembla que estiguin a punt de ser engolits per una sorra que esdevé un magma sense forma. Si t’hi fixes bé, “Banyistes a la platja” ja no és un retrat costumista, sinó l’anunci d’un cataclisme.
Hi he tornat a pensar en assistir al Teatre Lliure al muntatge de la companyia lituana que va guanyar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia. 'Sun & Sea' encara es pot veure a Montjuïc fins diumenge que ve. És una instal•lació que es pot contemplar com un quadre en moviment o com una òpera estàtica. Cinquanta minuts en el decurs dels quals un grup d’estiuejants jeuen a la sorra, juguen a pilota, llegeixen, s’empastifen de crema solar, badallen, parlen i mengen. I canten. Aquesta és la sorpresa. En la quotidiana oceanografia del tedi, com escrivia D’Ors, sorgeixen cançons que no s’interpreten com en un musical a l’ús, sinó que irrompen des de la normalitat i la indolència, sense èmfasi.
Entretots
Aquest “Sun & Sea” ens parla de crisis climàtiques, de neguits personals, de circumstàncies fugaces i de fondes reflexions, però sobretot s’acaba en una experiència angoixant, similar a la del quadre de Khun. Nosaltres, observadors d’una platja fictícia, sense un mar que puguem identificar, contemplem la suor claustrofòbica dels que habiten en la sorra. Acaba essent insuportable per a l’ànima. Com una visió canicular, espessa, tòrrida i fantasmagòrica de la mort.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
