Cine

Curulla de dinamita

1
Es llegeix en minuts
Curulla de dinamita

Associated Press/LaPresse / LAP

Vaig descobrir Kathryn Bigelow fa molts anys. En va parlar Guillermo Cabrera Infante en una conferència memorable a la Universitat de Girona. Va ser la inusual lliçó inaugural d’un curs d’estiu en la qual va comentar la pel·lícula Blue Steel, una de les primeres de la cineasta que, més endavant, havia de guanyar un Oscar. Recordo que va fer que ens fixéssim, sobretot, en l’ús narratiu del color blau i en la cura extrema que Bigelow tenia pels detalls, per la forma. Des d’aleshores, l’he seguit (l’esplèndida Point Break, per exemple, que aquí es va dir Le llaman Bodhi, o la inquietant The Hurt Locker, traduïda com En tierra hostil, la història d’uns artificiers a l’Iraq) i, tot i que ja forma part de l’engranatge més comercial, continua amb aquella marca de la casa, el delit per un enfocament narratiu singular, que traspassa qualsevol convenció.

Notícies relacionades

Ara, Netflix ha estrenat A House of Dynamite, una història electritzant, explicada des d’òptiques diferents, però sempre a partir d’un nucli constant que narra la possibilitat d’un atac nuclear d’origen desconegut contra els Estats Units. Una meravella que ens descriu un futur angoixant que ara torna a ser d’actualitat a causa de les declaracions de Trump en el sentit d’accelerar les proves amb armes nuclears com a conseqüència de l’anunci de Putin sobre l’èxit del misteriós torpede Posidó.

En una altra ficció, la guardonada The Diplomat, justament es parla d’aquesta arma. Un submarí rus s’ha avariat davant les costes britàniques i hi ha el temor que pugui ser rescatat per la Xina, que així podria accedir a una tecnologia crucial. Estava convençut que el nom i el torpede eren fruit de la ment esbojarrada d’uns guionistes eixelebrats, quasi com si es tractés d’un invent de James Bond. I resulta que no. El torpede existeix i vivim en una casa curulla de dinamita. No fan por les disfresses de morts vivents o de bruixes que ara circulen pels carrers. El que ens aterreix de veritat és que la ficció acabi essent un documental.