Article de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Enemics íntims

A ERC i a Junts només els unia la independència. I ara que els republicans l’han deixat per un temps llarg, no tenen cap excusa per mantenir el matrimoni

4
Es llegeix en minuts
Enemics íntims

Leonard Beard

Tothom que conegués les entranyes de la relació entre els dos partits de la coalició sabia dues coses: una, que la desconfiança entre ERC i Junts havia arribat al punt d’ebullició; i dos, que l’explosió de l’olla podia trigar més o menys, però era inevitable. El pacte de govern entre ERC i Junts havia nascut d’una única complicitat, derivada del procés independentista, però per a la resta eren adversaris electorals naturals, la relació entre els líders i la militància era pèssima, i en temes sensibles tenien clares divergències. Si no hagués estat pel Primer d’Octubre, la repressió posterior, i el 52% de vot independentista, difícilment s’hauria produït aquesta coalició. De fet, és una evidència que els republicans se senten més a gust amb altres formacions, fins al punt de fer el desaire, en plena negociació de la investidura, de presentar la primera proposta a la CUP, i no a Junts. I les mostres de simpatia cap als comuns han estat tan sovintejades com les mostres d’antipatia cap a Junts. Però s’havia fet un pacte de govern, sobre el paper hi havia grans conceptes per tranquil·litzar les ànimes independentistes, i, com se sap, el poder és la cola d’enganxar més poderosa. I així s’ha anat arrossegant el Govern, de soroll en soroll, fins al moment en què no ha aguantat més. I, encara que ara es posi un pedaç d’urgència i no s’arribi a la ruptura immediata, és evident que tindrà una vida molt curta.

¿Per què ha esclatat la crisi ara, i no d’aquí a uns mesos, per exemple després de les municipals? El motiu més públic dona la raó a Junts: el gir estratègic d’ERC, allunyant-se de la via independentista, fins al punt de voler emular (amb poc èxit) el famós pragmatisme pujolià, ha deixat el pacte d’investidura en paper mullat. No s’ha complert ni un sol acord de la carpeta nacional (front comú a Madrid, diàleg amb l’Estat sobre l’autodeterminació i creació d’un organisme per coordinar l’estratègia cap a la independència), ans al contrari, ERC ha arribat a acceptar una taula de diàleg on s’han vetat els representants de Junts i on s’ha rebutjat debatre sobre el conflicte català. I, a més, pel camí, han dinamitat la presidència de Laura Borràs. El desacord en la qüestió nacional ha arribat al punt de confrontació, i la trencadissa amb l’ANC a la Diada d’enguany n’ha estat el darrer exemple. Ni existeix la unitat que va fer possible Junts pel Sí, ni hi ha estratègia nacional compartida, ni voluntat de crear complicitats. ERC ha passat la pantalla de la independència per molts anys, i Junts, en canvi, la considera el seu eix programàtic. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En aquest punt de desunió, era inevitable que Junts plantegés el tema en el debat de política general, i la petició d’una qüestió de confiança, per bé que era provocadora, no semblava forassenyada, atès que ja la va practicar el president Puigdemont i l'havia promès el mateix president Aragonès. De fet, el president hauria pogut sortir del pas amb certa facilitat, amb la retòrica clàssica: si hi ha divergències, en parlarem; trobarem la manera; farem una comissió, bla, bla, bla. ¿Per quin motiu Aragonès munta un escàndol tan considerable, ho considera una mena de greuge irreparable i arriba a l’excés de cessar el vicepresident? I ho fa amb la prepotència d’oblidar que és president gràcies a Junts, ja que la seva majoria és molt minsa. La resposta és menys pública i més soterrada, però també evident en molts cercles des de fa temps: Junqueras no vol aquesta coalició (en això coincideix amb Puigdemont, que sempre ha cregut que aquest acord anava en contra del procés independentista), no vol Junts al Govern i vol tancar l’etapa del 2017 definitivament. D’aquí se'n deriva que el descosit motivat pel discurs d’Albert Batet s’hagi engrandit fins a ser un esvoranc irreparable. La jugada del cessament també té una fàcil explicació: ERC no vol ser el partit que ha trencat, de manera que força les coses de manera extrema, perquè sigui Junts qui trenqui. En qualsevol cas, els republicans no acceptaran ara cap proposta que vingui de Junts, perquè la decisió presa és que se’n vagin, per poder governar amb acords de sintonia tripartita. ¿Els sortirà bé? Costa imaginar-ho atès que, per molt convençuts que estiguin de la ruptura, tindrà cost electoral i, a més, Salvador Illa els hi farà una convenient abraçada de l’os...

Al final, la conclusió de tota aquesta crisi és tristament simple: a ERC i a Junts només els unia la independència. I ara que els republicans ho han deixat per una estona llarga, no tenen cap excusa per mantenir el matrimoni. Ni s’agraden, ni s’entenen, ni caminen plegats. El divorci era inevitable.