¿Què va ser en realitat l’1-O?

Tots coneixem exemples de sobra de molta gent no independentista o simplement desmobilitzada que va anar a votar a la tarda fruit de la indignació que els va produir la violència policial d’aquell matí. No només va ser doncs una mobilització activa dels convençuts, sinó també reactiva de gent menys implicada i fins i tot en alguns casos contrària al procés. Amb el pas del temps, ha anat quedant clar que l’1-O va ser un fabulós motí col·lectiu, però inflat sens dubte pel decadent govern del PP, que va aconseguir la proesa de donar transcendència mundial a la data gràcies a la violència de la policia i a l’espectacle que va començar amb el desembarcament grotesc dels ‘piolins’ al port de Barcelona. Tanmateix, tots sabíem, aquella mateixa nit, fins i tot sota la indignació produïda per les porres, que el resultat d’aquella votació era purament simbòlic, i que no era cap punt d’arribada, sinó més aviat un punt de partida o almenys un pas més en l’acumulació de proves per demostrar que a Catalunya es vivia una situació d’injustícia i de desatenció a les demandes d’una bona part de la societat.

Notícies relacionades

L’ANC tanca la ronda amb els partits sense obtenir cap suport per a la DUI

Naturgy: no tots els fons són iguals

El mal diagnòstic del que en realitat va passar aquell dia històric és el que explica bona part dels errors en els quals ha caigut la part més radicalitzada de l’independentisme. En lloc de fer palanca amb aquell suport popular innegable i d’aquell irrepetible ‘spot’ publicitari, la precipitació es va apoderar del Govern de Puigdemont, que en lloc de convocar unes eleccions que haguessin sigut un altre gran desafiament, es va llançar pel pendent d’una DUI fallida que va aconseguir el contrari del que pretenia i va fer perdre credibilitat i ressò internacional a tot aquell moviment. Perquè per molt que es repeteixi un milió de vegades, la independència no «era a tocar» ni es donaven les mínimes condicions per proclamar-la: encara quedaven molts passos i molta massa crítica per guanyar. Com tampoc hi havia estructures d’estat preparades, ni molt menys una estratègia mínimament pensada, com ja comencen a confessar molts dels seus protagonistes. Paradoxalment, l’èxit de l’1-O va ser en realitat una part de la seva condemna: la batalla per apropiar-se de la data és en realitat l’origen de la disputa fratricida entre ERC i Junts per aconseguir el control de l’hegemonia de l’independentisme. En resum: l’1-O va ser sens dubte el moment cabdal del procés, però els que li volen infondre un valor que mai va arribar a tenir en realitat han acabat per banalitzar-lo. Parlar del «mandat de l’1-O», com si els seus resultats haguessin de ser vinculants, és manipular conscienment o simplement autoenganyar-se molt ingènuament. De fet, la relectura exagerada i nostàlgica que veurem en els pròxims dies en alguns sectors de l’1-O és de fet la seva millor tàctica per evitar l’autocrítica i continuar fugint cap endavant.