Mazón, en descomposició

Després vam descobrir que a la seva fòbia ideològica calia sumar-hi la seva incapacitat natural, pròpia del típic pijo valencià, per gestionar qualsevol situació adversa. Quan va aparèixer el famós dinar del Ventorro, del qual no n’hem pogut veure ni tan sols la factura, vam entendre que la tragèdia s’havia convertit ja en un cas de corrupció flagrant. Fa pocs dies, hem confirmat que, a més de tot l’anterior, és també un perfecte mentider, ja que el registre telefònic que s’ha filtrat demostra que no va estar mai informat de la tragèdia com ha assegurat i que a sobre no va mostrar ni la més mínima preocupació pel que estava passant quan s’estava extingint la vida de més de dues-centes persones.

El resultat del col·lapse institucional i moral, barreja perfecta de desídia i maldat, és que a Mazón no el volen ni veure ni els que el van votar, i han de portar-lo gairebé d’amagat i de manera semiclandestina pel territori que presumiblement encara presideix. Pot ser que l’únic que busqui amb aquesta resistència agònica sigui salvar la seva immunitat i també la seva pell judicial, però ha aconseguit una cosa que no havia aconseguit cap altre líder del PP: que ja no el protegeixi ni la seva pròpia caverna mediàtica, ni molt menys els seus companys de partit, que eviten pronunciar el seu nom com qui fuig de la pesta bubònica.

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

Feijoo només parla d’ell quan no hi té més remei, sabedor que Mazón s’ha convertit en el seu pitjor mort a l’armari, cada dia més perillós, que ja desprèn una olor fètida i impossible de dissimular. Els tímids i fracassats intents de donar-li la culpa de la dana a Teresa Ribera o Pedro Sánchez han caigut en sac foradat, i a València ja no queda ningú que no pensi que els morts van tenir més a veure amb la passivitat de Mazón que amb les inclemències del temps.

En un país on dimitir és gairebé una obligació, la tètrica resistència de Mazón a abandonar el seu càrrec ha arribat a un punt patètic en el qual, més que ràbia, produeix horror aliè. No falta tant perquè aquest zombi polític, típic exemplar de la nostra dreta carca, acabi entre reixes i almenys els familiars de les víctimes que van rebre una alerta quan ja s’estaven ofegant puguin per fi sentir que s’ha fet justícia. No falta tant perquè Mazón deixi de ser nom de president per ser únicament sinònim d’infàmia. Això sí, els llibres d’història diran que mentre el passat es resistia a morir i el futur no naixia, a València governava un cadàver.