Per què l’Església ha tornat a guanyar
És igual el Papa, l’Església ja ha guanyat. En el món de la informació immediata digital i massiva, ha aconseguit que el planeta estigués pendent del fum d’una xemeneia com si estiguéssim encara en l’edat mitjana. En el món de les filtracions, els rumors i les fake news, ha aconseguit blindar informativament un centenar curt de cardenals octogenaris, ser la primera a donar en exclusiva la notícia i sorprendre, a més, amb un candidat tapat que amb prou feines figurava en cap travessa. En l’era del desgavell postmodern on tot és revisable, ha preservat el relat d’una litúrgia ancestral en la qual, des de fa segles, sense ni una sola innovació, es repeteix sense variar el mateix ritual perfectament planificat, amb la mateixa escenografia. En una societat on tot ha de ser nou, ha aconseguit que fascini precisament el que mai canvia, l’analògic, el tradicional. En l’Occident que adora la democràcia, l’Església ha pogut mantenir-se com una monarquia absolutíssima que diposita en una sola persona tot el poder de decisió. Aquesta espectacular i anacrònica posada en escena té com a única finalitat preservar el poder colossal de la institució, que ha aconseguit el miracle de continuar influint sobre milers de milions de persones sense que faci falta passar per cap urna.
El Vaticà és el país més petit del món, i la seva població no arriba ni a la ridícula xifra de mil habitants, i, no obstant, és potser la més poderosa. Perquè la seva força no prové ni de la seva economia ni de bon tros de la seva estructura política, sinó que es basa en una cosa tan etèria però tan transcendent com la moral. Cert, l’Església és una multinacional de primer ordre, amb milions de franquícies arreu del món i un descomunal exèrcit de soldats repartits en els cinc continents, però el secret de la seva ascendència no és material, sinó espiritual. L’immens poder del Papa es basa essencialment en el poder de les seves paraules, ni més ni menys. En el seu primer discurs n’hi va haver prou que el nou Papa parlés de "la pau desarmada i desarmant" perquè Trump, Putin i Netanyahu, els sàtrapes de la guerra, descobrissin que Lleó XIV pot ser, com ja ho va ser Francesc, el seu pitjor opositor. L’Església sagna avui per la ferida de la terrible pederàstia que tant ha encobert i per la seva incapacitat per donar un tracte igualitari a les dones, però, en canvi, ha demostrat ser una fabulosa agència de comunicació. En contra de tots els gurus de la modernitat, ha aplicat el principi que com més antic, més analògic i més tradicional, millor. No li han fet falta reels, ni xarxes socials, ni vídeos, ni de bon tros entrevistes en prime time. N’ha tingut prou amb potenciar el seu propi misteri atàvic per expandir i potenciar la seva gran marca. L’Església catòlica potser no està en disposició de donar gaires lliçons morals, però en canvi en pot donar unes quantes de màrqueting. És tan evident el seu triomf mediàtic global que fins i tot ha aconseguit que durant més d’una setmana les astracanades de Donald Trump hagin quedat relegades a un segon pla.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
