Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Però, ¿què són els diners?
Ens havien fet creure, durant segles, que ser ric era suportable. Però ara resulta que ens hi hem de veure
Semblava impossible, absurd i ridícul, però arribem a la fi aquest punt en què no està clar què diferencia la riquesa de la pobresa. Resulta una les confusions més fascinants del present, propiciada, com és lògic, per la primera, que ha sabut colar-nos que ser ric és un embolic fenomenal. De sobte, els diners van esdevenir una cosa incomptable, neutra, abstracta, que fa impossible saber quan és molt, una mica, poc o gens. Genialitat tàctica aquesta incertesa. En meitat del desconcert, un d’aquests rics indefinits, amb to d’estar passant-ho realment malament, podria ben perfectament pujar a una cadira i dir: «¿què són els diners, amics? No se sap. I mai no se sabrà. Deixem-ho com està».
Entretots
Ens havien fet creure, durant segles, que ser ric era suportable. Però ara resulta que ens hi hem de veure. Ens hem de veure amb tot aquest patrimoni, aquests ingressos superiors a la mitjana, les seves formes de l’oci, les maneres de viatjar, de consumir el luxe, d’accedir a la formació, a la sanitat... Fàcil no ho ha de ser, no. Ni agradable. I ja no dic residir en un barri on gairebé tots els veïns es troben en la mateixa situació, com si els hagués mirat un borni.
Per arribar a aquesta variant de relativisme, la riquesa ha sabut sembrar la fantasia del fet que ser ric és també terrible, un camí no exempt d’amargors. Aquesta idea recorda a aquesta escena d’ ‘El gran Gatsby’, de Scott Fitzgerald, en què una sofisticada Daisy Buchanan enfonsa la cara en unes camises de fil pur i comença a plorar sense consol. «Ploro perquè mai havia vist unes camises tan meravelloses», confessa. Sembla que no volguéssim reconèixer el sofriment de les vides folgades. Passar necessitat de diners és fàcil. Moltíssima gent ho fa. On és el mèrit. Però anar sobrat i viure com un rei, això què. «No ens parlin de passar-ho malament. ¡Pitjor és passar-ho bé!», podrien al·legar. D’altra banda, molt caldria parlar sobre passar-ho malament. D’avantatges en deu tenir segur. Ja Christian Lacroix va deixar caure al seu dia que «sovint la roba més atractiva és la de la gent més pobra».
