Uns simples pantalons

Dues o tres vegades a l’any, en moments que res presagien, en els quals puc estar ocupat o de braços plegats, avorrit, em sorprenc a mi mateix dient-me de sobte: "Vaig a comprar uns texans". La inesperada idea, precedida d’un sobresalt, obre una veta de llum on no hi havia ni tan sols foscor; inesperada idea, matiso, però ja bastant vella. Experimento aquest exultant impuls per sortir a comprar pantalons texans de tant en tant des de fa uns trenta anys. Suposo que el texà és un element generacional, identitari, allò que no abandones, el segur, el que no et deixa dubtar respecte a la manera de presentar-te al carrer i anar on sigui.

La vida es torna tan enganyosa que aconsegueix fer-te creure que mentre tinguis texans, que periòdicament has de renovar, perquè els que tens es gasten, tan malament no deuen estar les coses. Se m’acuden poques alegries més plenes que la de tornar a casa després de comprar uns texans, emprovar-te’ls davant el teu mirall, confirmar que et queden bé, arrencar-los les etiquetes, estrenar-los en les següents hores. Tenen aquesta misteriosa força que exhibeixen també les ulleres de sol. És com tenir de sobte la resposta a una pregunta dificilíssima. Davant seu el món es torna una mica més insignificant. Sotmeten la realitat als teus desitjos, així sigui breument. Tot el que tingui d’hostil, o la simple adversitat que desprengui, s’alleuja. Estimes el que et fan sentir acabats d’estrenar. D’altra banda, expliquen la teva vida. Si mires enrere, aconsegueixes recordar quatre o cinc pantalons que compendien els teus millors i pitjors dies, els teus estius, els teus hiverns, l’amor i la indiferència, els viatges, les decepcions, les festes, les hòsties.

Notícies relacionades

Del "porc" a la productivitat

Els elements del periodisme

Dilluns va ser un d’aquells dies en els quals inopinadament vaig tornar a dir-me "Vaig a comprar uns texans", i vaig sortir de casa. De camí a la botiga, els texans em van fer pensar en els diamants d’Esmorzar a Tiffany’s, de Truman Capote. Hi ha un moment en què Holly Golightly mira d’explicar-li al seu veí que alguns dies percep un sentiment molt particular que no equival exactament a estar trist. Estàs trist, diu, perquè t’has engreixat o perquè plou molts dies seguits. Això altre és una cosa molt pitjor. "T’entra por i et poses a suar molt, però no saps de què tens por. Només que passarà alguna cosa dolenta, però no saps quina". En el passat ho va combatre amb alcohol, fins i tot amb aspirines. No obstant, "he comprovat que el que millor m’escau és agafar un taxi i anar a [a la joieria] Tiffany’s [a veure diamants]. Em calma de cop aquest silenci, aquesta atmosfera tan arrogant".

Quan vaig arribar a la botiga vaig experimentar una incòmoda sensació, que ja havia començat a sentir en visites anteriors: que cada cop és més difícil saber què vull, perquè ara cal navegar entre una marea de talls (regular, slim, bootcut, skinny, relaxed, tapered, straight…) abans de saber què t’agrada i si et va bé. Per primer cop no vaig saber què comprar-me, i me’n vaig anar neguitejat, amb les mans buides, i persuadit que el món està canviant ràpid i tornant-se complexíssim.