Cimeres de la humanitat

En un moment cabdal de l’estil de vida contemporani, fa un parell de matins vaig pretendre posar a carregar a la regleta del despatx un llum que de vegades utilitzo per llegir al llit, i em vaig trobar que totes les connexions estaven ocupades: vuit entrades EU i sis ports USB. Vaig reparar bastant horroritzat en l’escena, potser pel fet de no haver-hi reparat abans. Suposo que les petites barbaritats domèstiques no criden l’atenció a la primera, sinó a la penúltima.

Endollats a la regleta vertical que hi ha sobre una taula auxiliar estaven els cables del mòbil, del telèfon fix, del mòbil de la meva dona, de la tauleta, de l’ordinador portàtil, del meu rellotge, del rellotge de la meva filla, del despertador, del llum de nit de la meva filla, del llum articulat, del rúter, de la impressora, dels auriculars nous i dels auriculars vells. Esperaven a ser endollats, a més, els cables de la bateria portàtil, de l’altaveu bluetooth i de la memòria externa. La mera enumeració tornava el despropòsit fins i tot més ridícul. Al final, vaig recórrer a una regleta que tenim a la cuina, a la qual ja estaven connectades la torradora, el microones i un altre carregador de mòbil.

Notícies relacionades

Gaza: on mira el món

La intercepció

Va voler el dramatisme simpàtic que es reserven alguns dies per a si, com escollit a la carta, que a la nit em posés a veure un capítol de Severance. En un moment de la sèrie, un dels personatges, aclaparat per la desesperant situació vital en què estava atrapat, va intentar penjar-se dins d’un ascensor recorrent a un cable del mateix elevador. L’ésser humà, vaig pensar, se les apanya sempre per treure petroli d’on no hi ha. Passada la peripècia, que, ja que no m’ho pregunten, es va saldar amb el fracàs del suïcida, vaig connectar l’anècdota del matí, a propòsit de la regleta, amb la de la nit. Em va semblar, de sobte, que tots els camins que prenguéssim estaven guiats per algun tipus de manguera aïllant que conté al seu interior un fil conductor, sense el qual la nostra vida s’atura per acalorament, per buidament, fins a desinflar-se lànguidament i tristament, a la manera d’un globus quan ja han passat cinc dies de la festa. En definitiva, vaig poder arribar a la conclusió que el cable, en general, té una enorme versatilitat.

Ressona certa ironia en el fet que faci funcionar infinitat de dispositius, proporcionant-te gran llibertat de moviments, mentre et condemna, cada poc, a buscar una paret a la qual endollar-los per tornar a carregar-los. Proposa autonomia i també dependència. Fins i tot et pot quedar el dubte de si el veritable negoci de la tecnologia descansa sobre la innovació d’uns dispositius cada vegada més sorprenents, o sobre els cables sense els quals aquests dispositius no serveixen per a res passades unes hores. Crec que la dialèctica imita fidelment la manera en què els individus ens espavilem amb les nostres vides: avancem i ensopeguem, encertem i errem, i amb tot això traiem la conclusió que la vida mai ha sigut fàcil ni ho serà, però no renunciem a ser optimistes de tant en tant.