En un instant normal

Veia el Guillermo cada dos anys. Ens vam conèixer a Madrid, en la presentació d’una novel·la. Aquella tarda tots dos vam aparèixer del no-res i vam començar a tractar-nos amb una morosa i entusiasta fidelitat. Les trobades que van arribar després es produïen sempre en una llibreria o a la fira del llibre. No sé si érem amics. Potser no, però potser sí: a mi m’arribava el seu afecte, i jo li traslladava el meu. Posem que estàvem disposats a creure en una delicadíssima amistat, sostinguda en la tardança i l’ànsia, i menys en l’assiduïtat. Potser la nostra amistat era impossible de demostrar, però creure només en les evidències, en el que qualsevol pot veure, al cap del temps es fa escàs.

Deu anys després érem una espècie de costum d’uns minuts de l’un per a l’altre. Però quins minuts. A ell li agradava buscar-me, quan arribava el dia, i a mi trobar-lo. Cada vegada que publicava un llibre, ell es manifestava, sense més, gairebé com un fantasma, que si ho penses, Guillermo, és un destí bellíssim. O potser el fantasma era jo, que apareixia i al cap de poques hores desapareixia de Madrid. La puntualitat amb què sortíem al pas sí que era pura ciència. M’agrada la idea que, en realitat, escric llibres per a ell. La successió de l’un i de l’altre en el temps em fa ara sospitar-ho. Tot seguia sempre un pla mai ordit: presentava el llibre, ens buscàvem amb la mirada per l’espai, ens fèiem una abraçada, xerràvem, ens fèiem una foto, ens acomiadàvem fins que hi hagués nova novel·la pel mig. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El Guillermo tenia 36 anys i era enginyer de telecomunicacions. Diumenge a la tarda em va escriure la seva parella, la Virginia. «Saps que el Guille t’apreciava, i t’admirava i respectava profundament. Fa una estona li hem donat l’últim adeu», em va anunciar. «La de plans que hem hagut d’ajustar perquè no es perdés les teves presentacions», evocava. La mort va arribar, pel que sembla, enmig d’això que Joan Didion anomenava «un instant normal», cosa que ho fa tot encara més atroç. Em vaig veure sumit en una perplexitat violentíssima. Tenia molt oblidada aquesta commoció: la d’algú pròxim que, de sobte, ja no hi és.

Vaig recordar, a l’instant, una cosa que vaig sentir explicar a António Lobo Antunes sobre com va acabar escrivint gràcies a un dolor immens. Un dia va comprendre que tota la seva vida havia escrit per al peu balancejant d’un nen mort. En la seva època de pediatre, treballant amb nois en fase terminal, no va poder evitar fer-se amic del José Francisco, un nen de quatre anys que va morir de càncer. El dia de la seva mort, un zelador el va embolcallar en un llençol blanc i el va agafar a coll. Lobo Antunes era allà i va veure com el company s’allunyava amb el noi, a qui li penjava un peu del llençol. L’autor portuguès mai va poder prescindir de la imatge d’aquest peu balancejant. Crec que jo tampoc podré separar-me del Guillermo. Tots dos ens havíem entregat a la fe en els nostres fantasmes, així que, en el fons, continuaré escrivint només per a ell, malgrat la seva absència, i quan acabi el llibre, el Guille sortirà al seu pas.