Quines rialles
Jimmy Kimmel en su late show /
El 1962 es va registrar una epidèmia de riure a Tanganyika, actual Tanzània, poc després que el territori arribés a la independència. Tot va començar el 30 de gener en una escola femenina, quan dues alumnes van començar a riure estrepitosament. No podien parar. El riure les transcendia. De seguida van començar a encomanar-se’n algunes companyes. El riure es va estendre a totes les estudiants, després al poble, al districte, a la regió, al país sencer. L’epidèmia es produïa per contacte directe, és a dir, no es veia ningú afectat llevat que estigués en contacte amb algú contagiat prèviament. La nació sencera reia. Els afectats no tenien cap control sobre la hilaritat, que una vegada iniciada es prolongava minuts, hores, fins i tot setmanes. No sé com, però hi ha alguna cosa en la bellesa extrema que acaba produint horror. Jo diria que els millors moments de la meva vida han sigut sempre aquells en què alguna cosa em feia moltíssima gràcia i començava a riure sense saber què podia fer per parar, fins que en algun moment m’entrava la por que el riure no produís un desastre.
El pànic que va despertar l’epidèmia va arribar a les altes esferes, i després a d’altres de més altes encara, perquè el país pertanyia a la Commonwealth. Al palau de Buckingham es veia amb preocupació no tant l’epidèmia com la felicitat i la sensació de llibertat que es deriva del riure. Més d’un any després de sorgir, l’epidèmia va remetre. No va causar morts. Els investigadors creuen que el fenomen va ser una resposta a la pressió i l’estrès de les expectatives socials, les incerteses creades pel procés d’independència de Tanganyika. En fi, el Govern va respirar alleujat.
Notícies relacionadesHi ha alguna cosa en el riure, i per tant en l’humor, que tendeix a posar en alerta el poder, que no deixa de ser un ens malcarat i abstracte que infon temor. En essència, la governança representa una forma d’antipatia, i per això l’aversió que alguns governs, poderosíssims per tradició, experimenten davant humoristes, actors, còmics, pallassos, persones, en fi, disposades a llançar polsos amb un simple joc de paraules.
És terrible no tenir sentit de l’humor, o tenir-ne només per al que et fa gràcia a tu. No deixa de ser una malaltia no tenir sentit de l’humor. Al poder li passa contínuament. Quan en diuen una cosa graciosa, exposant-lo al ridícul, es converteix als seus ulls en un atac. Tremola davant el riure. No l’exaspera res tant com que algú més feble, fins i tot més lleig, se’n rigui. El sentit de l’humor no consisteix que et faci gràcia alguna cosa, sinó que suportis ser objecte de gràcies. A qui no en té sempre li semblarà dolent, ridícul, inoportú, gens graciós. Amb alguns de poderosos no s’hi valen bromes, rialles, acudits, perquè en última instància l’humor iguala, si és que no supera; i això no. L’humor desconcerta, de vegades no està previst, i passa. Aquesta explosió que provoca escampa les víctimes aleatòriament. L’humor és putada. Vol lesionats. De vegades el lesionat ets tu. Et semblarà potser una desgràcia, en efecte, però només cal aguantar i, en el grau més alt d’intel·ligència, riure també.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
