Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’evolució dels esdeveniments en la guerra d’Ucraïna durant les últimes setmanes, adversa per als seus interessos, ha portat el president de Rússia a decidir fer un pas decisiu en l’escalada del conflicte amb la mobilització de 300.000 reservistes i amb amenaces ben poc velades de recórrer a l’arsenal nuclear –«tenim moltes armes per contestar»–. Era de preveure que Vladímir Putin reaccionés després que es multipliquessin les males notícies que arribaven del front, però també a causa del debilitament de la seva posició davant la Xina, cada dia més incòmoda amb la guerra, que perjudica seriosament els seus negocis amb Europa; davant Turquia, que creu imprescindible la retirada russa dels territoris ocupats perquè callin les armes; i davant la multiplicació de la dissidència interna, que té en l’oposició a la guerra de més de 80 regidors de Moscou i Sant Petersburg només una petita mostra. Putin ha reaccionat com un líder acorralat, disposat a tot, que obliga a considerar el xantatge nuclear una amenaça seriosa dirigida a la comunitat internacional.
Les presses per organitzar referèndums exprés als oblast de Lugansk, Donetsk, Kherson i Zaporíjia per convertir les quatre províncies en territori rus ratifica la gravetat del risc nuclear. Tot i que l’OSCE ha advertit que els referèndums manquen de valor jurídic, una vegada es consumi l’annexió ‘de facto’ el Kremlin podrà presentar qualsevol atac en aquestes províncies com una agressió a la seva integritat territorial i podrà sentir-se legitimat per aplicar la doctrina segons la qual el recurs a l’arsenal atòmic està justificat. Alhora, és més que possible que creuar aquesta línia vermella no entri en els plans d’una part significativa de l’establishment rus, incloent-hi molts dels oligarques que fins ara han secundat les decisions de Putin.
Notícies relacionades
El mateix pot dir-se de la repercussió immediata que pot tenir la mobilització dels reservistes, una cosa que equival a portar la guerra a totes les llars i, en conseqüència, a dinamitzar els moviments d’oposició, fins ara molt petits i localitzats. L’èxode pels passos fronterers de Finlàndia i als aeroports, amb potencials reservistes camí d’Armènia i Turquia, que no exigeixen visat als ciutadans russos, és alguna cosa més que un episodi anecdòtic. De la nit al dia, s'ha passat d’informar l’opinió pública russa d’una operació militar especial amb objectius limitats a cridar-la a files en una guerra per defensar, segons la versió oficial, 1.000 quilòmetres de frontera i que, de moment, pot haver costat a l’Exèrcit rus 6.000 morts.
Tot el que semblava molt poc probable el 24 de febrer, l’allargament de la guerra, la capacitat de resistència d’Ucraïna, assistida per Occident, i l’escalada sense fre, ha resultat ser al final possible. No s’entreveuen en l’horitzó immediat veus capaces d’asserenar els esperits per encarrilar la crisi cap a alguna forma de treva que permeti negociar el futur. Però és indispensable treure el conflicte de la lògica de la guerra per aturar l’escalada i cenyir-se a la realitat, tot i que això inclogui admetre que mai la frontera de Rússia amb Ucraïna tornarà a ser la que va ser abans de l’annexió de Crimea, de l’ocupació del Donbass i de l’inici de la invasió. Ha d’incloure així mateix l’acceptació per l’OTAN de l’error de càlcul comès al promoure la seva ampliació cap a l’est sense límits, cosa que ha portat Rússia a presentar una agressió com un moviment de defensa preventiva, sense deixar indefensos al mateix temps molts altres potencials objectius de l’expansionisme rus.
