Editorial
En tot cas, una irresponsabilitat
L’anunci per carta del president del Govern central, Pedro Sánchez, prèvia filtració, de la seva intenció de prendre’s un període de reflexió de cinc dies sobre la seva possible dimissió després de conèixer-se que un jutjat investiga la seva dona no pot qualificar-se de cap altra manera que d’una irresponsabilitat. Ho és sigui la raó que sigui la que ho hagi provocat. Si som davant un defalliment de la voluntat de Sánchez de mantenir-se en el poder, atabalat per la pressió en el seu entorn familiar més immediat, el que és just hauria sigut fer la reflexió en privat, sense exposar-ho a l’opinió pública i sense deixar el país amb la sensació de buit de poder durant cinc dies. No deshumanitzarem la política fins al punt de no entendre que això sigui una possibilitat, però això no és obstacle per exigir una altra manera de comportar-se.
La segona possibilitat que s’estudia és encara pitjor. Si som davant una teatralització que busca l’adhesió infrangible del seu partit, dels seus socis o per tant del conjunt de la població, a partir de mostrar-se vulnerable i vulnerat en la seva intimitat més familiar. No seria la primera vegada que Sánchez fa de la necessitat virtut, com li agrada dir, però és una virtut viciada, massa viciada, més pròpia de règims cesaristes que de democràcies avançades com l’espanyola. El fil argumental de la carta convida a considerar aquesta possibilitat com la més probable i no pretén altra cosa que segrestar els seus propis seguidors per fer-los còmplices de totes les acusacions que puguin aparèixer al llarg d’aquesta investigació judicial, viciada com tantes d’altres per l’aspecte moral de Manos Limpias.
No és el moment d’afegir més inestabilitat a la situació creada pel president de la qual és l’únic responsable. Però algú al mateix PSOE hauria de plantar cara a aquest xantatge, no tot s’hi val pel fet d’haver recuperat el poder per al partit una vegada i una altra contra pronòstic. Les sigles socialistes mereixen un respecte i estan i han d’estar per sobre de les persones. Ho van estar en el cas de Felipe González i han d’estar-ho ara en el cas de Pedro Sánchez. Si el president vol que es rendeixin als seus desitjos, el que ha de fer és donar explicacions sobre, com a mínim, els conflictes d’interessos entre l’activitat professional de la seva dona i les relacions de les empreses amb les quals treballa i l’Administració socialista que dirigeix el seu marit. Només així serem davant una actitud exemplar com la que ha promès sempre Sánchez des que va arribar a la Moncloa amb la moció de censura a Rajoy.
Espanya no es mereix tanta irresponsabilitat, tampoc els votants catalans que estan cridats a les urnes en una campanya que comença en ple període de reflexió de Sánchez. Els ciutadans no tenen cap culpa del que li passi al president i dels seus enutjos amb la justícia, que quan ha actuat contra els seus adversaris no ha sigut objecte de crítica per la seva banda. La irresponsabilitat d’una persona, en una hipòtesi o l’altra, no pot arrossegar tota una organització i molt menys tot un sistema polític. Les dimissions en diferit són el pitjor estil de fer política.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
