Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Aquesta casa és una ruïna

Oblidem-nos de les dues Espanyes dividides entre dreta i esquerra; la separació de veritat es marca entre rics i pobres

1
Es llegeix en minuts
Aquesta casa és una ruïna

JOAN CASTRO/ICONNA

Potser ha arribat el moment de canviar els codis: oblidem-nos de les dues Espanyes dividides entre dreta i esquerra; ja sé que això també existeix, però la separació de veritat es marca entre rics i pobres. El periodista Javier Ruiz acaba de guanyar el premi Espasa amb un assaig titulat ‘Edificio España: el peligro de la desigualdad’, en què esprem la metàfora del país com una comunitat de veïns. I les dades que aporta són aterridores; també esclaridores. El 20% de la població viu al soterrani d’aquest edifici i els seus ingressos amb prou feines arriben, en el millor dels casos, a 15.000 euros anuals. Els habitants de l’àtic, en canvi, en disposen d’una forquilla d’entre 48.000 i gairebé 300.000. Però és que a més l’ascensor –social– de la casa fa temps que no funciona. O sigui, que si neixes al soterrani tindràs molt complicat arribar als pisos més alts.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquesta mateixa setmana s’ha publicat un estudi que ho confirma: un nen de 9 anys de família rica, dels de l’àtic, li treu gairebé dos cursos d’avantatge a un altre que visqui al soterrani. No hi ha cap discurs pompós sobre esforç i meritocràcia que pugui dissimular aquesta bretxa. Potser per això en alguns dels barris més pobres d’Espanya, tres de cada quatre electors ja no voten; i en els més acabalats s’hi inverteix la tendència: voten tres de cada quatre.

Notícies relacionades

Les conseqüències polítiques i socials d’aquest pervers mapa econòmic crec que expliquen, almenys en part, la crisi existencial de les democràcies: massa cadàvers al camí. Per tant, no semblaria forassenyat plantejar una reforma fiscal perquè els que més tenen, més contribueixin. Però molts de l’àtic no volen, alguns fins i tot diuen que això és de comunistes bolivarians. Ni tampoc volen els megarics, és clar, ells juguen en la seva pròpia lliga. Així s’entén que un personatge com el rei tardà, Carles III, pugui permetre’s el luxe d’heretar una fortuna de 400 milions i no pagar ni una lliura d’impostos.

Definitivament, aquesta casa –aquest món– és una ruïna. Per no dir una merda.