‘Pubertat’, la sèrie

No soc un expert, però tampoc em resulta aliè el món dels castells. Vaig retransmetre’n actuacions i concursos durant els meus primers anys en la ràdio, sempre acompanyat per veus molt més sàvies que la meva. I tinc una neboda amb una il·lusió –i tossuderia– per pujar a dalt de tot que li va regalar una herència en forma de mals d’esquena per recordar-li que tot el que fem en la vida té conseqüències. Avui, els seus dos fills segueixen els mateixos passos, amb una passió que només els molt aficionats poden desxifrar. Dir que les colles castelleres són com una família fins i tot pot quedar curt. Aquest ecosistema tan particular és el que ha triat Leticia Dolera per a la seva sèrie Pubertat, en la qual una denúncia per agressió sexual, que afecta xavals de 13 i 14 anys, provoca un terratrèmol monumental. Cal dir per endavant que aquest projecte televisiu, que ja es pot veure a HBO Max, va començar a rodar molt abans de la multipremiada Adolescencia, tot i que és inevitable detectar-hi similituds, ja que totes dues naveguen en el procel·lós mar de l’adolescència 2.0; un món colonitzat pels smartphones, convertits en pornoautopistes lliures de peatge i lamentables substituts de la conversa oral. Pares i mares en la inòpia.
Igual que passava amb la sèrie britànica, Pubertat incomoda l’espectador, interpel·la, remou i confirma que la violència sexual no és només un problema de majors d’edat. I, no obstant, fins i tot abordant un tema –un tabú– tan espinós com aquest, no es queda sol en els aspectes més ombrívols de la història. Jo diria que, fins i tot, té una part quasi lluminosa. Perquè víctima, victimaris, familiars, amics, jutges, advocats, terapeutes... Aquesta visió coral d’experiències i sentiments, de principis i contradiccions, de dubtes i certeses, confirma que sí, que tot el que fem, a qualsevol edat, té conseqüències. Però que la vida no és una foto fixa. I tant l’amor com l’educació poden millorar aquesta imatge. Jo, de moment, m’atreveixo a recomanar veure Pubertat i, si és possible, fer-ho en família. ¿Qui ha dit que la tele és la caixa tonta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.