La gran revolució

A tots els nivells. Pot ser el president del país més poderós del món, que amenaça amb militars els seus compatriotes; el responsable d’un genocidi que ens avergonyeix com a éssers humans; o un dictador que envaeix països perquè té somnis humits d’un passat imperial. Però també el company de feina que difon notícies falses sobre la immigració, o la senyora que en un supermercat de Madrid li va dir a Miqui Núñez que tant de bo una bomba acabés amb tots els catalans.

Notícies relacionades

Empat tècnic, més polarització

Alcarràs, el mannà de l’energia solar

També són uns xulos els apòstols de la doctrina que considera els impostos un robatori de l’Estat; i més repugnants si han marxat del país per no pagar-ne. Què dir d’alguns –i algunes– que fan escarni de l’activisme ciutadà; inclosos els que, emparats en l’anonimat de les xarxes, aprofiten la presència de dones en una flotilla d’ajuda humanitària per vomitar tota la caspa i la frustració del seu masclisme recautxutat. Total, que en la vida no sempre està clar cap a on volem anar ni com volem ser, però es pot encertar a través dels descarts.

Jo, sens dubte, no vull assemblar-me a cap d’aquests. I, tot i que soni naïf o kumbaià, penso continuar cuidant la gent que estimo, escoltant els que no pensen com jo, empatitzant amb els que les passen magres, sigui en una guerra llunyana o perquè al meu barri no poden pagar el lloguer. I penso, sobretot, a superar la por, o la mandra, a significar-te i que et caigui una pluja d’improperis. No són els temps per amagar-se. Que s’amaguin ells.