Morts en vida

Es diuen necrològiques anticipades, i qualsevol mitjà de comunicació digne de tal nom les va elaborant amb paciència, mim i rigor fins al dia en què són necessàries, sovint anys abans que es produeixi la mort del que passa a millor vida. En l’era anterior a internet, en cas que la defunció es produís de bon matí, el mètode de treball permetia als diaris –no tant a la ràdio i la televisió– un marge major de correcció i excel·lència (‘videlicet’, temps); es preparaven els textos amb les últimes vivències del difunt, verbigràcia, les del dia o la setmana anterior; i l’autor podia permetre’s llicències literàries que enriquien la cronologia del mort fins a la mateixa hora del tancament, el lapse previ a l’enviament a la rotativa en el qual ja no hi ha marxa enrere. 

Internet i els nous lectors, que reclamen –amb raó– conèixer l’actualitat a mesura que passa, van canviar tot allò, de manera que la necrològica anticipada moderna es va coent a les redaccions així que va esfullant-se el calendari, després d’una elecció minuciosa dels personatges i prèvia selecció dels blocs informatius (perfils, història, fets rellevants) que acompanyaran la notícia principal: «Mor la reina d’Anglaterra».

La defunció d’Isabel II, la mort de la qual va venir acompanyada de manera simultània per contingut complementari relacionat amb la difunta, ha representat el ‘triomf’ evident de les necrològiques anticipades, que per l’edat d’Isabel (96 anys) feia temps que estaven redactades i posades al dia. Així ho va evidenciar l’abundància i el to general de varietat informativa entorn de la reina d’Anglaterra, moments després d’anunciar-se la seva mort. El mateix va passar, potser en menor mesura, amb Gorbatxov. Pensin, i probablement encertaran, en qualsevol personatge rellevant, d’Espanya o de fora, que, per edat, estigui més a prop d’allà que d’aquí. El més probable és que el seu obituari ja estigui escrit. Són morts en vida, d’alguna manera. En milers de redaccions flota un arxiu amb el nom d’un futur finat en qui, encara inaugurant coses i tallant cintes, s’enalteix o injuria la seva figura, es desbrossen els seus èxits o les seves misèries i es consagren, en suma, les paraules amb què la història el recordarà. Imagino als diaris nord-americans de l’últim tram de la nostra història. Amb Kennedy van haver de treballar a la carrera, no així amb Nixon, que ho va posar fàcil: «El president obligat a dimitir pel cas Watergate ha mort avui», etcètera. I així, amb la naturalitat que es presumeix a l’ofici d’informar, milers de columbaris narratius s’emmagatzemen als discos durs esperant torn per complir la seva funció i fer buit al següent, hibernant al panteó literari dels morts vivents mentre el seu somriure o els seus gestos malcarats continuen poblant les pàgines del cuixé o els ponts del metavers. Biden, Ratzinger, el mateix Bergoglio, Putin o Zelenski tenen l’honor de comptar ja amb la seva hagiografia o el seu reprovatori, mentre somriuen davant la càmera o premen el botó de la guerra.

Notícies relacionades

Gorbatxov, el ‘nou home soviètic’ que va acabar enterrant l’URSS

Dir-se Terricabras

Molts pagarien per llegir la seva necrològica abans d’anar-se’n a l’altre barri. Explicava Gay Talese en un colossal reportatge del 1966 (‘Mr. Bad News’, Esquire) dedicat al periodista de necrològiques del ‘New York Times’, un tal Whitman, que aquest havia redactat fins i tot la seva pròpia perquè quan arribés el dia fatal, es publiqués tal com ell volia que el recordessin, un privilegi que mai van obtenir les persones de la mort de les quals esrivia. A més del seu propi, el bon home tenia en nevera uns dos mil obituaris preparats per imprimir-se i centenars més en remull.

En un acte de contrició, algun personatge rellevant m’ha expressat el convenciment que la seva necrològica no serà tan falaguera i laudatòria com ell desitjaria. A tots els dic el mateix: encara tenen temps, canviïn de vida, facin-ho millor.