Perfil

Gorbatxov, el ‘nou home soviètic’ que va acabar enterrant l’URSS

  • L’últim líder soviètic va aconseguir arribar a la cúspide del poder combinant esforç, ambició i estratègia per vèncer els rivals i el sector conservador del Partit Comunista

  • Biògrafs i periodistes el qualifiquen com un «idealista» que aspirava a recuperar «l’esperit inicial de la revolució» i un home «modern» que fins i tot tractava amb exquisidesa la seva dona

  • La seva voluntat d’evitar en la mesura possible el vessament de sang van permetre la caiguda del mur de Berlín, la democratització d’Europa oriental i la dissolució pacífica de la Unió Soviètica

5
Es llegeix en minuts
Marc Marginedas
Marc Marginedas

Periodista

Especialista en països de l'antiga Unió soviètica i el món àrab-islàmic.

ver +

«Un idealista» que aspirava a recuperar «l’impuls inicial de la revolució» però que a poc a poc «se’n va adonar» que les seves idees «no eren aplicables». Un individu que encarnava la «utopia del nou home soviètic: treballador, educat i erudit», però que al final del seu mandat, per radical ironia, va acabar «enterrant el sistema soviètic». William Taubman, professor emèrit de Ciències Polítiques a l’Amherst College i autor de ‘Gorbatxov, vida y época’, la biografia més detallada de Mikhaïl Sergueievitx Gorbatxov publicada fins ara, descriu per a EL PERIÓDICO la que probablement va ser la personalitat política més influent del segle passat, artífex de canvis polítics i econòmics que van permetre un respir en la cursa d’armaments, el final de la divisió d’Europa, i l’inici d’una transició política al seu país, interrompuda amb l’arribada de Vladímir Putin al Kremlin el 1999.

Menystingut per part dels seus conciutadans al propiciar la implosió de l’URSS, però aclamat a Occident com una celebritat, les espases estan en alt respecte al lloc que ocuparà la seva figura en la història, a causa de l’antagònica dicotomia entre la seva valoració dins i fora de Rússia. «Els russos valoraran Gorbatxov quan superin la síndrome de pèrdua d’imperi, cosa que en el cas espanyol va trigar un segle», analitza Pilar Bonet, excorresponsal d’‘El País’, que va entaular una relació personal amb el mandatari

Nascut a Privólnoie, un poblet de la regió meridional regió de Stàvropol, en una família de camperols pobres, Gorbatxov va ser una excepció en un entorn social de precarietat i repressions estalinistes, on els homes estaven destinats a treballar la terra i poca cosa més. «Va créixer en temps terribles, de col·lectivització, terror, guerra... dos dels seus avis van anar al gulag», rememora l’historiador Taubman. Tanmateix, el seu equilibrat entorn familiar, amb un «avi matern, que l’estimava molt i l’empoderava, i un pare, que era un bon home, no un patriarca camperol i tirà», el van dotar d’«una gran seguretat en si mateix» i enormes dosis d’«optimisme» i «confiança» en l’ésser humà.

Trajectòria impecable

Amb un brillant expedient acadèmic i una trajectòria impecable en les joventuts comunistes, Gorbatxov va aconseguir una cosa a l’abast de molta poca gent a Stàvropol: Estudiar dret a la Universitat Estatal de Moscou (MGU), la institució acadèmica més prestigiosa del país, on va conèixer l’amor de la seva vida: una estudiant siberiana de filosofia anomenada Raïssa Maksímovna, amb qui es va casar el 1953 i de qui no es va separar fins la seva mort, el 1999, de leucèmia.

Ja com a universitari, el jove Gorbatxov va demostrar que convivia amb dificultat amb la rigidesa i la rutina, dues característiques del sistema soviètic. En una ocasió, el 1952, va desafiar un tediós professor les classes del qual es limitaven a llegir en veu alta fragments de l’última obra de Stalin, ‘Problemes Econòmics del Socialisme a la Unió Soviètica’. Sense preocupar-se per les seves possibles conseqüències, li va escriure un missatge anònim que deia el següent: «Aquesta és una universitat i sol admetre qui ha cursat estudis durant 10 anys, és a dir, que saber llegir».

L’instructor va llegir la nota en veu alta i va acusar el seu autor de ser un enemic de l’URSS. El futur president soviètic, al sentir la invectiva, es va identificar. Els seus orígens camperols el van salvar de ser expulsat, rememora Taubman en un passatge del seu llibre.

Ascens al poder

A l’acabar els seus estudis el 1955, Mikhaïl va tornar al costat de Raïssa al seu poble natal, des d’on va iniciar el seu ascens polític. Van ser gairebé tres lustres en què va treballar a la fiscalia local, la lliga juvenil i fins i tot al Partit Comunista, fins a tornar a Moscou el 1978 com a secretari del Comitè Central del PCUS, l’executiva del partit únic. Un any després, amb 48, es va convertir en el membre més jove del politburó, la més alta autoritat en la presa de decisions polítiques.

La sort i l’’astúcia li van permetre pujar esglaons mantenint intacta la seva integritat, una cosa excepcional en un país on les lluites pel poder es viuen de forma descarnada. Va travar amistat amb molts dirigents de Moscou que anaven a prendre les aigües als balnearis de la seva regió, en particular amb Iuri Andrópov, llavors director del KGB. «Quan era el primer secretari del partit a Stàvropol, cada vegada que parlava amb Bréjnev (el líder soviètic llavors) ho explicava amb detall als seus col·legues, enviant-los el missatge: no us fiqueu amb mi, perquè estic connectat amb Bréjnev», explica Taubman.

Ningú dubta que l’arribada de Gorbatxov al lideratge del Partit Comunista el 1985 va suposar una glopada d’aire fresc per a un país anquilosat i encartonat, que retia culte a una revolució, la bolxevic, i a un sistema, el comunista, en què gairebé ningú ja creia. «Va ser un canvi total d’estil; les rodes de premsa eren veritables rodes de premsa, preguntaves el que volies», rememora Bonet. «El politburó, fins aleshores, era una gerontocràcia, però Gorbatxov mostrava sentit comú, claredat i dinamisme, era un personatge modern», continua la periodista. Una modernitat que, segons Taubman, es reflectia en «el tracte exquisit» que donava a la seva dona, molt allunyat del «xovinisme masclista» propi dels buròcrates soviètics.

Final de la guerra freda i crisi interna

En política exterior, Gorbatxov va propiciar el final de la cursa d’armaments, gràcies a la seva entesa amb Ronald Reagan i George Bush. Però més enllà de la retallada d’ogives nuclears, l’últim líder soviètic serà recordat per permetre la caiguda dels règims comunistes a Europa de l’Est sense presentar resistència militar, una cosa que els seus predecessors mai es van plantejar, inclosos els de caràcter reformista com Nikita Khrusxov. «Era una persona conscient, i en cap moment va pensar mantenir allò [el Pacte de Varsòvia] per la força», explica Bonet.

Notícies relacionades

El front domèstic li va donar greus maldecaps des del principi. En lloc d’impulsar el país cap a una mena de socialisme amb rostre humà, el mandatari va alliberar forces llargament reprimides pel totalitarisme soviètic (nacionalisme, llibertat de premsa) que es van tornar contra ell, provocant que fes batzegades i acumulés errors de gestió: campanya fallida contra l’alcoholisme, desproveïment a les botigues, obstrucció del sector conservador, rivalitat amb Borís Ieltsin, amb més ímpetu reformista, que va acabar derivant en un enfrontament personal. «Ieltsin tocava la fibra sensible de Gorbatxov; era una cosa irracional», assenyala Taubman.

L’últim president soviètic ha mantingut una actitud prudent durant la prolongada presidència de Vladímir Putin, evitant criticar-lo i defensant, tot i que sense èmfasi, episodis com l’annexió de Crimea. «Sobre el paper, les relacions amb Putin són bones, però cada vegada que Gorbatxov s’expressa en una direcció divergent (a l’actual Govern), li passa alguna cosa a la seva fundació: una inspecció dels bombers o el que sigui...», confessa Bonet.

Temes:

Rússia