Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La política de la inèrcia
Els dos esqueixos de l’independentisme només desitgen salvar els seus mobles, sense proposar un futur versemblant
Un país victimista és un país que no vol pensar el seu futur. És com pretendre integrar semiconductors en un vell telèfon de baquelita. Inèrcia i antipolítica són variacions de l’embús. El bloc independentista es va descompondre ja quan JuntsXCat i ERC s'enfrontaren, abans dels retrets hostils en la jornada poc triomfal de l’11 de setembre. Quan el món passa per un canvi d’època, traslladar a la ciutadania de Catalunya tants dilemes estèrils no és proposar futurs.
JuntsxCat opta per l’antipolítica, mentre que ERC intenta atraure, al menor cost, la franja nacionalista que Jordi Pujol va tutelar durant dècades, però la llasta la seva pròpia història, de Prats de Motlló octubre de 1934, anar-se’n a veure ETA amb cotxe oficial o precipitar l'amenaça de secessió l’octubre del 2017. És una tàctica amb elements d’inèrcia i sense la credibilitat dels consensos més enllà del bloc independentista. Sembla una pel·lícula de sèrie B intentant entrar en els circuits d’estrena. Vol reeditar amb Pedro Sánchez el peix al cove postergant la repetició de referèndum, no renunciar a la independència republicana però sense activar-la. El programa és poc clar. Pot intervenir un PSC que ha instal·lat la seva carpa en una terra que és i no és de ningú, com un pont del sanxisme sobre aigües turbulentes. Els dos esqueixos de l’independentisme tan sols desitgen salvar els seus mobles, sense proposar un futur versemblant. Pot ser un triomf de la inèrcia.
Entretots
Després del procés, l’instrumental del catalanisme clàssic ja és inservible. La ciutadania de Catalunya va poder comprovar que quan les institucions públiques no respecten la llei, el volum de risc no té límit: desordre al carrer, deteriorament del parlament autonòmic, descrèdit públic, inseguretat jurídica, trasllat d’empreses, retracció inversora, debilitament del pluralisme públic, perplexitat i desconcert. Centenars de milers d’electors no saben què votar ni si ingressaran en el partit abstencionista. Encara falta saberr quines sigles poden atraure els vots no nacionalistes, el cabal de vots que va tenir Cs, el vot d’ordre i conservador, el vot català no catalanista, el vot antiprocés, el vot del bilingüisme davant l’arcaisme monolingüe, el vot dels que es van sentir exclosos per la secessió i TV-3. Per això, no és una mera qüestió electoral que l’‘aggiornamento’ postindependentista es doti de credibilitat, si és que pot. El poder moderador –segons els clàssics– és l’art tan difícil de conciliar forces oposades sense identificar-se’n amb d'elles. ¿Existeix voluntat de política consensual a la Catalunya d’ara? D’entrada predomina la política anticonsens.
La inèrcia significa no competir, simular, mirar cap a un altre cantó, no fer res per no desgastar-se, no parlar clar per no definir-se. Indueix al retrocés, perquè la inèrcia acaba fossilitzant els que la propugnen. Al final, perjudica la gran dinamo que sosté l’estabilitat, el pluralisme, la prosperitat, tot moviment que es demostri competint. És tot el contrari de la vida institucional i el bon govern, que necessiten les societats cada vegada més heterogènies i complexes. Fins i tot en la boxa amb puntades de peu –el ‘kick boxing’– hi ha àrbitre.
