Que no en diguin ‘cop d’estat’

La primera va ser respecte a gairebé tot l’esdevingut en el procés. Es va desqualificar –a Espanya– des del principi tot el succeït sense donar la més mínima oportunitat a un diàleg públic, que potser hauria evitat el fracàs del que es va desenvolupar en privat. Al contrari, en públic es ridiculitzava la pretensió d’independència, s’escollien les declaracions separatistes més hiperventilades –que en realitat eren marginals– donant-los una ressonància enorme, i així s’acusava els independentistes pràcticament de voler perpetrar una neteja ètnica. Es van utilitzar termes gruixuts com «fractura», «desafiament», «bogeria» o «decapitació» entre altres floretes repetides fins a la nàusea en els mitjans en aquells dies, i finalment es va utilitzar l’expressió, gens ingènua, de «cop d’Estat», que va servir per assentar una forassenyada acusació de «rebel·lió» de la qual va haver d’apartar-se el mateix Tribunal Suprem en l’últim sospir.

Curiosament, en aquests dies ha tornat a treure’s de l’armari dels horrors aquesta imprudent expressió, ‘cop d’Estat’, per referir-se a la conducta del Partit Popular respecte al bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial. I així com durant el procés, i fins i tot després, va ser impossible que la majoria assumís un evident error semàntic, potser ara és més senzill, sobretot per qui està protagonitzant el bloqueig.

‘Cop d’Estat’ no és una expressió qualsevol. Es tracta d’una maniobra inequívocament violenta, o que almenys fa exhibició o amenaça de violència tot i que després no arribi la sang al riu. Si no es presenta aquest element, en llengua espanyola –mirin el diccionari– no es pot parlar de ‘cop d’Estat’, tret que es pretengui que ho sigui la proclamació de les dues repúbliques espanyoles. És cert que de vegades hi ha canvis de règim que sobrevenen pràcticament per aclamació dels poders fàctics del moment, inclusivament la població. Però res d’això és un cop d’Estat. Els ciutadans que es manifesten pacíficament –o amb incidents mínims– exigint un canvi de règim que finalment aconsegueixen no perpetren un cop d’Estat. Ni tan sols incorren en sedició. Simplement exerceixen el seu dret de manifestació perquè aquests poders citats vegin avalada la voluntat de canvi. Se li pot dir ‘plebiscit de carrer’ si es volen forçar els termes per buscar una expressió adequada que no sigui violenta, però no és un cop d’Estat.

Doncs bé, les actuacions dels poders públics exercides dins de les seves competències, fins i tot amb tota la mala fe que es vulgui però sense violència, tampoc són un cop d’Estat, també quan incompleixen les lleis, ja que hi ha mecanismes per frustrar aquestes actuacions. El PP exerceix el seu bloqueig perquè ningú el pot obligar a negociar, però es trobarà probablement amb més reformes legals per eludir el bloqueig i fer que la Constitució es compleixi. Hi ha una diferència entre tot això i prendre per les armes la seu del Consell General del Poder Judicial.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les lleis del Parlament de 6 i 7 de setembre del 2017, o la declaració d’independència, van ser aprovades per majoria però fora de les seves competències, cosa que va propiciar l’anul·lació de les primeres pel Tribunal Constitucional i l’aplicació de l’article 155 en resposta a la segona. Però ningú es va alçar en armes, ni de cap altra manera, prenent el control de les institucions de l’Estat i bloquejant les fronteres de Catalunya.

És inoportú usurpar interessadament el nom de les coses, perquè no contribueix a res. És més fàcil explicar repetidament i serenament que una força política està intentant apoderar-se de la Justícia, o que les institucions, si actuen al marge de les seves competències, no arriben enlloc. Explicar-ho així ajuda que ningú es deixi portar per fal·làcies populistes, i això hauria de ser el més important a la fi.