Les dades d’afiliació a la Seguretat Social d’abril han suposat una bona notícia, especialment comparades amb la gerra d’aigua freda que va arribar amb l’enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre. Segons les dades del mes passat, s’han assolit els 22 milions d’ocupats per primera vegada en la història (sense els malabarismes comptables que van fer avançar aquest anunci abans de temps), l’atur s’ha reduït a 2,4 milions de registrats a les oficines d’ocupació i Catalunya ha tornat a ser la comunitat amb més ocupació, i ha superat per segon mes consecutiu Madrid, que havia aconseguit un sorpasso històric entre el desembre i el febrer. I que probablement es tornarà a reproduir, ja que les dades de Catalunya són molt més sensibles al calendari turístic (tant en el moment de créixer, amb l’efecte de Setmana Santa, com en el de decréixer al final de cada temporada). No obstant, no tota la creació d’ocupació a Catalunya s’associa a un efecte purament temporal, i continuen creixent sectors de més valor afegit.
Les xifres d’afiliats més elevades de la història d’Espanya, després d’un increment en un sol mes de 223.685, van acompanyades d’una estadística de desocupats de 2,4 milions de persones; la xifra d’inscrits a les oficines de l’atur més reduïda des del 2008, igualant les estadístiques del boom econòmic previ a la gran crisi financera. A anys llum dels cinc milions d’aturats del 2013 o els quatre milions del període de la covid. Amb tot, el manteniment d’aquestes xifres reflecteix que Espanya funciona millor creant nous llocs de treball que integrant o reintegrant al mercat laboral una bossa persistent formada per col·lectius com el dels treballadors joves amb baixa qualificació o els treballadors de més edat.
Alguns problemes del mercat laboral espanyol obliguen a matisar l’eufòria. Les variacions mensuals reflecteixen que l’estacionalitat continua caracteritzant en gran part l’activitat turística i l’ocupació associada a ella i el desglossament per sectors revela el gran pes, en la creació d’ocupació d’aquests mesos, dels sectors vinculats a la contractació pública, i algun indici de l’impacte de la IA.
El contrast entre les xifres ofertes fa poc per l’EPA del primer trimestre (que va assenyalar un increment de 231.500 aturats) i les d’afiliació, extremadament acusat en aquesta ocasió, té algunes explicacions a més del calendari (la primera va recollir el final de la campanya de Nadal i la segona ja comptabilitza l’inici de la temporada turística) o la diferent metodologia de les dues sèries estadístiques. Amb la reforma laboral, l’EPA reflecteix el descens d’activitat de treballadors fixos discontinus, que en canvi no es visibilitza en les dades d’afiliació com les fetes públiques ahir.
Amb una mirada llarga, és cert que una fracció més que notable de la creació d’ocupació és una conseqüència directa de l’increment de la població activa a través de les aportacions migratòries. Però això és només una part d’un panorama en què l’economia espanyola també ha guanyat competitivitat. Els 18 milions d’empleats el 2009 van arribar amb una població de 46,6 milions de persones, i els 22,1 milions actuals, amb una població de 49,5 milions de residents. La meitat dels últims 500.000 creats, per exemple, correspon a treballadors estrangers, i la regularització en marxa hauria d’incrementar les xifres d’afiliats; les dels migrants, i la global.
No obstant, totes anàlisis d’aquestes dades inclouen un de moment. De moment la crisi energètica derivada de la guerra a l’Iran i el tancament de l’estret d’Ormuz té un impacte encara lleu en el creixement i que no s’ha traslladat al mercat de treball. I massa coses depenen de com es resolgui aquesta incògnita inquietant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
