A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Perfecte
Les nostres eines –vaig sentir dir al perruquer– semblen pensades per al tacte més que per a la vista
Feia cinc minuts que era a la butaca quan em vaig adonar que el perruquer era cec. Anava amb les mans d’un costat a l’altre del meu cap, tallant aquí i allà, amb una seguretat sorprenent, com si els seus dits tinguessin ulls. El vaig felicitar per la seva habilitat i li va treure importància. Després em va convidar que tanqués els ulls i em va posar a les mans un objecte que vaig reconèixer de seguida com unes tisores. La veritat és que, més que reconèixer-les, les ‘vaig veure’ com no les havia vist mai. Vaig distingir els mànecs i les fulles en què es prolongaven i el punt d’articulació de les dues peces, vaig distingir el tall i les puntes... Eren unes tisores que jo anomenaria de ‘cames llargues’ a causa de la longitud de les fulles. El meu cervell em va indicar immediatament la força que havia d’utilitzar per sostenir-les en l’aire, així com la pressió precisa dels dits per fer-les funcionar.
Entretots
-Les nostres eines –vaig sentir dir al perruquer– semblen pensades per al tacte més que per a la vista.
Li vaig donar la raó: mai havia tingut una experiència tan rica en l’examen d’un objecte d’ús quotidià. Em feia pena tornar-les-hi, ja que no em cansava de recórrer aquells dos trossos d’acer units per un eix. Després, encara amb els ulls tancats, em va passar una pinta de la raresa de la qual vaig disfrutar també uns instants. Calia tenir molt cap (i no és un acudit) per inventar una cosa tan diabòlicament senzilla i eficaç alhora. La pinta era flexible, de plàstic sens dubte, i també molt llarga.
Notícies relacionadesQuan vaig obrir els ulls, la realitat em va semblar una mica pobra, tot i que l’establiment estava profusament il·luminat. El cec em va preguntar si volia que m’arreglés les celles, a la qual cosa vaig accedir amb gust, i en unes quantes tisorades les va reduir a una mida normal sense alterar les proporcions simètriques. Finalitzat el servei, l’home em va posar un mirall ovalat al clatell, perquè li donés la meva conformitat. Però jo vaig preferir tancar de nou els ulls i recórrer-me crani amb les mans, sorprès també davant la funcionalitat d’aquell objecte anomenat cap sota les parets del qual es trobava l’encèfal, o sigui, el cor, el lloc del qual emergia misteriosament la meva identitat.
-Està perfecte –vaig dir. I el perruquer cec va somriure amb els ulls.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
