Hi ets
Dos hombres con los auriculares puestos en un viaje en metro. / JULIO CARBO /
Al metro la gent va a la seva, que sol ser el telèfon mòbil. N’hi ha que resolen un trencaclosques, que revisen Twitter o que llegeixen un article de la premsa digital. Però també n’hi ha que es comuniquen amb l’altra part del món. Ahir mateix una dona índia contenia amb prou feines les llàgrimes davant el que veia a la pantalla: potser la salutació d’un fill o una filla petites deixades amb els avis en una llunyana localitat d’aquell país remot. Jo miro poc el mòbil. Vaig més atent als rostres que viatgen abstrets. De sobte, entre la tremolor de les rodes i el rumor elèctric del túnel, algú aixeca el cap i ensopega amb els meus ulls. És a dir, "em torna la mirada". Me la "torna" com si me la degués, vull dir, com si saldés un deute. I llavors es produeix un corrent d’afecte mut, un curtcircuit de consciència: jo existeixo perquè ella, la dona índia a punt de plorar, m’acaba de mirar.
La mirada tornada és una espècie de delicte menor, una ensopegada de l’ànima. Durant unes dècimes de segon, dos passatgers es converteixen en còmplices d’un secret que no percep ningú més. La ciutat sencera continua la seva coreografia de pantalles i auriculars, però allà, entre aquestes dues pupil·les que acaben d’ensopegar en l’aire enrarit, s’obre una fissura, potser una fissura de sentit, una esquerda de significat. No parlem d’amor; tampoc, per descomptat, d’incomoditat o amenaça: és una cosa més simple i més antiga, més vertiginosa també: la descoberta que l’altre està tan despert, potser tan angoixat, com tu. De seguida, la megafonia anuncia la pròxima estació i tot torna a la normalitat aparent de la vida diària, que no deixa de tenir alguna cosa d’al·lucinació: una al·lucinació "normal", valgui l’oxímoron.
Però l’important és que hores després d’aquest succés mínim es manté un rastre, una sensació semblant a la d’haver sigut vist per dins, a la d’haver sigut habitat. Menyspreem, curiosament, aquesta mena de conversa muda ocorreguda als túnels del suburbà o a la caixa de l’autobús. Però hi ha dies en què totes les altres coses són afegits.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
