Ucraïna i Rússia sis mesos després

Com a contrapunt, també cal reconèixer que el país ha tingut una profunda transformació i ha passat d’una fragmentació estructural acusada entre prorussos i proeuropeus a una altra situació en què, amb el lideratge d’un Volodímir Zelenski convertit en figura central de l’escena política, es pot parlar d’una aclaparadora majoria d’ucraïnesos que aposten decididament per la seva independència davant Moscou i per més acostament a la Unió Europea. En el camp militar també hi ha factors positius a valorar, ja que, fins i tot partint d’una manifesta inferioritat de mitjans davant el gegant rus, ha aconseguit desbaratar els seus plans i ha impedit primer la conquesta de la capital i la demolició de Zelenski i ha frenat després el seu intent de dominar la totalitat del Donbass (tot i que l’óblast de Lugansk ja és a mans russes) i ara porta a terme fins i tot contraatacs a Kherson i bat objectius militars a Crimea.

Rússia, mentrestant, està lluny de poder cantar victòria. Tot i que és impossible calibrar el nivell de suport social que pot tenir la invasió en un règim autoritari que ja s’ha encarregat d’eliminar l’oposició parlamentària, la veu de la societat civil i la dels mitjans de comunicació independents, és ben visible que amb els efectius fins ara desplegats en el que s’entossudeix a denominar «operació especial militar» no està en condicions d’aconseguir l’objectiu de posar Ucraïna sota la seva fèrula. I tot i que ja era sabut que les sancions imposades per desenes de països no dissuadirien Moscou de mantenir el rumb bel·licista, és innegable que la seva economia ja està patint un impacte considerable –estimat en una caiguda del 9% del PIB per a finals d’any–.

Notícies relacionades

Rússia tanca amb saldo negatiu els sis mesos d’«operació militar especial» a Ucraïna

Zelenski, en el seu discurs pel Dia de la Independència: «Ucraïna lluitarà fins al final»

Pel camí, Vladímir Putin no només ha dilapido el seu capital polític, sinó que ha provocat un absolut descrèdit de les seves forces armades, pilar fonamental del poder –i del temor– que han permès a Rússia un grau d’influència en l’escenari internacional que no pot exercir amb cap altre actiu. Igualment, acumulant errors tant estratègics com tàctics, avui Rússia es troba empantanegada en un escenari que considera vital per als seus interessos, conscient que una retirada suposaria un revés insuportable per a les seves aspiracions de recrear l’imperi amb què Putin continua somiant.

El dilema està servit. Ucraïna ja no només aspira a la pau, sinó a la victòria; una cosa que mai podrà aconseguir pels seus propis mitjans. Rússia diu que això no ha fet més que començar, recordant implícitament que encara compta amb altres cartes que pot fer servir (decretar una mobilització general, rebentar la central nuclear de Zaporíjia, fer servir armes nuclears). Occident, amb la mirada posada ja a l’hivern, ha de decidir si incrementa el suport real a Kíiv per possibilitar aquesta anhelada victòria o si s’intimida davant el temor de la represàlia russa. Ja ho veurem.