Israel i l’Iran: jugar a despistar

Era elemental suposar que Tel Aviv respondria per via militar a l’Iran, identificat com a responsable del llançament, el dia 13, de centenars de drons i míssils contra territori israelià. Però el mètode triat per Israel ha sorprès a propis i estranys. A falta de conèixer més detalls sobre l’ocorregut, tot sembla indicar que a la matinada del dia 19, junt amb unes puntuals explosions registrades a Síria i a l’Iraq, les autoritats iranianes van donar a conèixer que els seus sistemes de defensa antiaèria van fer caure diversos drons a Esfahan.

Es dona per fet que aquesta ha sigut la resposta israeliana, però a partir d’allà comença el joc de les despistar. D’una banda, seguint un costum molt assentat, el Govern israelià no ha confirmat ni desmentit la seva responsabilitat en els esmentats actes, tot i que immediatament aquesta postura queda anul·lada per les declaracions del ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que mostra obertament el seu descontentament al considerar que ha sigut un atac "feble". De l’altra, fonts nord-americanes, que se suposen preavisades amb hores d’antelació, no només l’assignen al seu principal aliat a la regió, sinó que donen a entendre que s’han fet servir avions i míssils. Amb el pas de les hores, Washington va rebaixant les seves paraules fins a deixar-les en un to ambigu que s’alinea amb Tel Aviv. Però, afegint-se sorprenentment al joc de despistar, és finalment Teheran qui surt a la palestra afirmant que no ha rebut cap atac des de l’exterior i que els drons haurien sigut operats per elements subversius des de l’interior del país.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

D’aquesta manera, mentre l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va confirmar que cap instal·lació nuclear n’ha resultat perjudicada, la primera lectura d’aquestes reaccions donaria a entendre que els dos països semblen obertament interessats a desactivar la dinàmica bèl·lica que sostenen des de fa anys, especialment des que Benjamin Netanyahu va decidir, l’1 d’abril, provocar una escalada amb l’atac a la seu consular iraniana a Damasc. En conseqüència, Israel donaria per restaurada la dissuasió, en la mesura que ha demostrat la seva capacitat i voluntat per atacar objectius iranians al seu territori, en lloc de fer-ho contra algun dels peons que Teheran maneja a la regió. I, per la seva banda, Iran –que acaba de redefinir la seva estratègia afirmant que respondrà directament contra territori israelià en cas de ser atacat– consideraria que no és necessària una resposta militar davant un atac que nega que hagi passat.

Fins i tot en el cas que, en els pròxims dies, els fets confirmin aquesta primera impressió, res indica que això suposi la finalització d’una confrontació esquitxada d’accions violentes per les dues parts. D’una banda, continua estant oberta la possibilitat que Netanyahu, en la fugida cap endavant en la qual ha entrat, torni a forçar la situació per mirar d’eliminar el programa nuclear iranià, tot i que ara la seva prioritat immediata sigui desencadenar l’ofensiva a Rafah, on malviuen 1,4 milions de gazians. Totalment desemparats. De l’altra, el règim iranià no deixa de recolzar i estimular els seus peons regionals perquè mantinguin la tensió amb Israel. I, tot i que no desitgi una escalada que podria desembocar en una guerra regional oberta en la qual sortiria perdent, tampoc pot controlar completament tot el que decideixi fer la milícia xiïta libanesa de Hezbol·là o la iemenita d’Ansar Allah.