Reconèixer Palestina

La notícia no hauria de ser que Espanya vagi a reconèixer Palestina com a Estat, sinó que no ho hagi fet encara, quan ja fa 10 anys que el Parlament nacional va votar per unanimitat una proposició no de llei instant el Govern a fer el pas. En tot cas, benvingut sigui l’anunci de Sánchez, afirmant que el reconeixement arribarà abans de l’estiu.

Per intentar emmarcar adequadament la significació d’una decisió política d’aquest signe interessa saber que en cap cas serà el primer govern en prendre-la. De fet, ja hi ha 139 països (dels 193 membres de l’ONU) que ho han fet, incloent-ne nou que són així mateix membres de la UE. Vol això dir que Espanya (i els altres que falten) arriba tard a una cita històrica que hauria d’haver-se produït fa molt, però que s’ha anat retardant per no molestar Israel, cosa que implica concedir-li dret de veto sobre decisions pròpies en política exterior, sense obtenir res a canvi. I quan, a més, compta amb una opinió pública majoritàriament alineada amb la causa palestina des de fa dècades. Cert és que, sense perdre la interlocució amb Israel, els successius governs espanyols han sabut llaurar-se una bona imatge internacional en l’espai euromediterrani, cosa que atorga marge per absorbir les conseqüències d’un pas que serà immediatament criticat per Tel Aviv. Igualment, el reconeixement de Palestina no suposarà (sinó més aviat al contrari) un cost polític intern per al governant que finalment decideixi concretar el que, de moment, és només un futurible. Tot i així, tant bombo i platerets sobre el que el Govern espanyol diu que farà acaba inevitablement per crear una equivocada imatge sobre el que suposarà, en realitat, oficialitzar el reconeixement. Perquè, més enllà dels titulars que acabaran per acaparar la notícia del dia que s’anunciï, en termes pràctics i a curt termini, res substancial canviarà.

Desgraciadament, la pràctica totalitat dels governs occidentals porten mesos (anys, si es té en compte que el problema no va començar el passat 7 d’octubre, amb l’atac de Hamàs) instal·lats en una vana política de gestos, que no va a acompanyada de fets d’acord amb els laments i les condemnes que ja s’han convertit fa molt temps en una lletania monòtona que s’esgota en si mateixa. I el reconeixement de Palestina –per molt desitjable que pugui ser– no surt d’aquesta política de gestos, que sol anar acompanyada del desig de celebrar algun tipus de conferència internacional de pau (¿amb qui?) i del suport genèric a l’existència de dos estats a la zona.

Notícies relacionades

Els EUA aturen l’enviament de míssils a Ucraïna

El dalai-lama diu que no serà l’últim i nega la veu a la Xina en la successió

Evidentment, Espanya, per si sola, no té pes específic suficient per provocar un veritable canvi de tendència sobre el terreny. Però, si volgués anar més enllà dels gestos–entenent que el fonamental ara és aconseguir un alto el foc durador i fer que l’ajuda humanitària arribi a les víctimes, així com aconseguir que Israel compleixi les seves obligacions com a potència ocupant–, està a les seves mans passar als fets.

Pot, per exemple, suspendre immediatament no només les relacions amb Israel en matèria de defensa, sinó en tots els àmbits del comerç i de la inversió; sense oblidar l’opció d’afegir-se a la campanya BDS (Boicot, Desinversió i Sancions). Pot, així mateix i dins de la UE, forçar mesures similars en el marc de l’Acord d’Associació amb Israel. Fets, no gestos.