La despesa de defensa a Espanya: un augment a contracorrent

Per a uns aquest augment és imperiós i fins i tot arriba tard. És innegable que Espanya ha perdut capacitats militars en aquests últims anys, que alguns sistemes d’armes estan a punt d’acabar la seva vida útil, sense un relleu clar a la vista, i que el manteniment d’una capacitat de dissuasió creïble està en perill si no s’explica amb mitjans que contrarestin els dels nostres possibles adversaris. També ho és que el personal militar ha perdut poder adquisitiu i que amb els salaris actuals resulta molt difícil captar bons professionals en àrees d’alta exigència tècnica. Vist així, només es podria acceptar acríticament la inevitabilitat de l’esmentada despesa.

Notícies relacionades

L’Exèrcit pensa en caces F-35 nord-americans per substituir els F-18 davant la tardança de l’Eurofighter

¿Quant gasta Espanya en Defensa? El pressupost militar, en xifres

Però, per a d’altres, el compromís ‘otànic’ no pot deixar al marge els greus problemes d’ordre social i econòmic que continua generant la resposta a la crisi que va esclatar el 2008 i la pandèmia que encara estem patint. Això suposa, d’una banda, la necessitat d’atendre preferentment el benestar, mirant de cobrir les necessitats bàsiques del conjunt de la població i evitant que ningú quedi enrere, així com portar a terme les reformes imprescindibles per encarar el futur amb més confiança, conscients que la crisi climàtica demana un canvi estructural de model. D’altra banda, és obvi que avui la seguretat ja no pot pensar-se en termes nacionals, ja que cap país pot garantir en solitari la seva pròpia seguretat. Per a un país com Espanya, que s’identifica amb els que aposten per una Unió Europea que compti amb mitjans propis per defensar els seus propis interessos, això hauria de passar per incrementar la seva aposta europeista, afegint-se a projectes de defensa que posin en comú recursos humans i pressupostaris darrere una veritable Europa de la Defensa.

No es tracta, per tant, de negar el dret a la defensa de tot estat ni de renunciar als mitjans militars com a instrument de dissuasió i últim recurs. Tampoc es pot oblidar que hi ha actors amb capacitat i voluntat d’apropiar-se d’allò aliè per la força i que no sempre n’hi ha prou amb la diplomàcia i les relacions comercials per frenar la seva fam. Però, abans d’embarcar-se en un camí alcista com el que s’anuncia, es podria considerar almenys dos aspectes clau. D’una banda, la necessitat de desenvolupar un debat nacional sobre el pes que ha de tenir la defensa a l’agenda nacional, considerant a quines amenaces ens enfrontem i si per afrontar-les és necessari respondre amb més armes clàssiques, en una carrera sense fi per dotar-nos de sistemes cada vegada més cars i complexos, mantenint exèrcits voluminosos. De l’altra, n’hi ha prou amb entendre que la força militar no pot treure més recursos que allò que pretén defensar, i el que ara resulta prioritari és mantenir la pau social amb mesures polítiques (i pressupostàries) que evitin un deteriorament més elevat. Perquè, altrament, arribarem a l’absurd que no hi hagi ja res valuós a defensar.