Brillantina

Només podia haver mort a Califòrnia i, per descomptat, a l’estiu. ‘Summer nights’. Si hi ha hagut una mort sentida realment entre aquesta generació, dins i fora d’Espanya, és la d’Olivia Newton-John, malgrat que l’inevitable atac de nostàlgia desencadenat per l’òbit ens ha posat davant el mirall de la nostra pròpia evidència temporal. Sí, Sandy ha mort.

Envellim i després morim. En el primer, és el mirall el que té l’última paraula. Ens vam creure Danny Zuko i vam somiar ser Sandy. Com apunta Olivier Bourdeaut a la seva primera novel·la, el mirall és objectiu perquè jutja de veritat, en ocasions amb crueltat, però sense que hi intervinguin els sentiments. Les xarxes s’han poblat de records a la cantant, fragments de la pel·lícula i frases de Paulo Coelho, però al marge de la pèrdua, amb la mort d’Olivia Newton-John no només desapareix l’artista. En molts missatges d’homenatge es percep la constatació que és molt probable que en tot aquest temps mai acabaríem d’aconseguir un amor com el de Danny i Sandy, cosa que equival a reflexionar sobre què hem fet amb la nostra vida, etcètera.

I, tanmateix, ja que el film no va tenir continuïtat amb els mateixos actors, en realitat mai vam saber com va acabar aquella història. Ja que l’acció de ‘Grease’ transcorre a la Califòrnia de finals de la dècada de 1950, probablement en divorci, després que Danny Zuko tornés sonat del Vietnam i mirés de recuperar el contacte amb la seva colla de l’institut, que ja no estava per a concursos de ball ni carreres al canal. Som humans. El consol s’amaga sovint en el fracàs d’altres que ho van tenir tot a la seva mà per ser feliços. Sandy i Danny també haurien acabat mirant-se en aquest mirall i enyorant Rydell. El més probable, per tant, és que la nostra vida hagi sigut molt millor, tot i que adorem aturar-nos en el moment en què tots dos surten volant del parc d’atraccions.

Notícies relacionades

La participació d’Olivia Newton-John a Eurovisió abans de ‘Grease’: va ser rival d’ABBA i el seu ‘Waterloo’

Testosterona antiprocés

La mort de l’artista australiana ha posat de rellevància un altre fet singular que ja se sabia: el de la mitomania popular en contra de l’opinió dels crítics. Poques pel·lícules acumulen tants bons records com ‘Grease’ i alhora opinions tan tèbies dels professionals, que en la seva gran majoria van lloar la frescor i els números de ball a costa d’injuriar la història. En els últims 40 anys, alguns dels seus detractors no han sigut precisament bloguers d’audiència limitada: «Encara bo que les cançons són enganxoses i les imatges són intel·ligents i enèrgiques, perquè la pel·lícula, com a exercici de posada en escena, continua fent pudor» (‘Time’); «‘Grease’és tot atmosfera i res de trama, tot i que és una atmosfera falsa [...] Comet errors bàsics sobre com els adolescents i els adults es veien entre si (‘The Washington Post’); «El seu oportunisme cridaner [...] ràpidament es torna irritant [...] Molt color, molt moviment, molta vistositat, però només hi ha una cançó decent» (‘Time Out’); «Com a conjunt és un èxit, però com a cine no [...] Travolta és encantador i tots els seus moviments són encertats. Però la seva actuació és anticlimàtica» (‘Newsday’).

I diran vostès: «¿I a mi, què?» Alguns d’aquests crítics ara també deuen estar pensant davant el seu reflex. ‘Grease’és més que una pel·lícula, representa el lloc on ens agrada estar, com ‘La guerra de les galàxies’, ‘Indiana Jones’, ‘Retorn al futur’, ‘Harry Potter’ per a la generació dels nostres fills o ‘Parrisj’ per a la dels nostres pares. És el lloc on neixen històries com les de Danny Zuko i Sandy Olson, Rizzo i Kenickie, Han Solo i la princesa Leia, Rachel i Ross, Carrie i Mr. Big. El més natural és que els que van assistir abans que la resta a les sales de cine ja no puguin utilitzar brillantina o hagin de viatjar a Turquia per intentar-ho, tot i que hi ha un remei infal·lible contra les crueltats del mirall i el pas ineludible del calendari: tornin a veure-la.