‘Pájara’, ‘torpe’, maltractador
Hi va haver un temps en què no es podia trucar a les cases a partir de certa hora. El mòbil va fer caure aquesta muralla de forma lamentable.
Hi va haver un temps en què no es podia trucar a les cases a partir de, diguem, les 22 hores. Era una absoluta falta de respecte que trencava la tranquil·litat de les llars. Si el telèfon sonava a partir d’aquella hora significava que s’havia mort un parent o que hi havia un intent de cop d’Estat. La nit en què va morir Franco, i adverteixin la transcendència del fet, no deuria ser una multitud la que truqués a altres a les 5.25 de la matinada. La majoria va esperar a fer-ho a primera hora del matí, quan amb una veu entre compungida i atiplada (que tot se li enganxava al cercle íntim del dictador) ho va anunciar Arias Navarro i a les cases d’Espanya hi va haver via lliure per aixecar l’auricular, comentar la notícia amb els més pròxims i quedar, això va ser així, per acudir a veure el cadàver del tirà petitó a la madrilenya plaça d’Oriente.
Fins a la irrupció dels mòbils, el so de trucada d’un telèfon analògic representava un esdeveniment il·lusionant o inquietant. Mai sabies. La noia o el noi que havies conegut aquell cap de setmana i a qui havies donat el teu número; l’arribada d’un nou membre a la família o la mort d’un oncle a qui havies vist tres vegades; confirmar l’hora d’un menjar familiar un diumenge o el sopar de la nit de Nadal i justificar l’absència sobtada i a última hora d’un dels dos esdeveniments; felicitar el Nadal, aniversari i sants; anunciar la visita a la casa dels teus oncles o d’un amic aquella mateixa tarda. El telèfon fix era un invent tan útil i respectable que se li aplicava un ús útil i respectable.
Tot va canviar amb els mòbils. Si eren mòbils és que anaven amb tu allà on et moguessis, després, podies jugar-te-la sense temor de ser reprès amb trucades absolutament banals després de la posta de sol. Quedava fins i tot rebaixada la possibilitat que hagués mort un parent. Així que la telefonia fixa s’esllanguia a la sala menjador, el mòbil començava a ser una amenaça per a la nostra intimitat, rebuda entre el galimaties del nou invent per tal com tenia d’aliment per a la vanitat. Havies de ser algú important si algú et trucava al mòbil a mitjans de la dècada de 1990. La irrupció de WhatsApp i les generacions que avui no sabrien com trucar a través d’un telèfon fix han acabat per tergiversar l’ús per al qual el va patentar Graham Bell el 1876.
A Pedro Sánchez l’han enxampat amb uns whatsaps bastant tontos sense aparença delictiva, tot i que això és de menys importància. No trigarà un jutge a obrir diligències pel que sigui. Pájara, torpe, maltractador, cunyadíssim. Qualificatius que el president del Govern dedica a membres del seu gabinet en converses de WhatsApp amb José Luis Ábalos. Poc ha dit pel que hauríem fet qualsevol de nosaltres. Fa 40 anys això no li hauria passat. En absència de WhatsApp, el Cesid (avui CNI) s’hauria posat directament a gravar les converses ("Aquí el problema és el one", van caçar Txiki Benegas, llavors secretari d’Organització del PSOE, mentre parlava sobre Felipe González amb un altre interlocutor). La qüestió és que per tractar-se de converses per WhatsApp, bastant pudorós em sembla Pedro Sánchez. Més d’un ens hem deixat la dignitat en una conversa de WhatsApp. La meva, sense anar més lluny, ha de caminar abandonada a més d’un telèfon.
Ni pájara ni torpe. La majoria anem a la jugular directament. Transcrita negre sobre blanc, no hi ha qui resisteixi, una conversa en aquesta xarxa de comunicació. I no cal ni que sigui una conversa, de vegades n’hi ha prou amb només un missatge. En WhatsApp, com en les cartes d’antany, el sentit del missatge no el marca l’emissor, l’interpreta la persona que el rep, el to que cada un li doni al seu cap, com quan es llegeix una novel·la i es posa veu a situacions i personatges que ha escrit un altre. El que per a l’emissor és una broma per al receptor pot convertir-se en un drama. Per evitar això es van crear els emojis. El missatge de WhatsApp enderroca la porta de la intimitat de cadascú i ho fa també més allà de les deu i les onze de la nit.
L’error més gran de Sánchez ha sigut deixar per escrit el que pensa dels seus companys i companyes de govern de forma innecessària i en un llenguatge antiquat. Pájara, diu. Per anomenar ocell a algú no val la pena ni desbloquejar el telèfon. Per dir això, en cap altre temps Pedro Sánchez no hauria ni aixecat l’auricular. I molt menys després de les deu de la nit.
