La insuportable lleugeresa del contingut que veiem en ‘streaming’

Que ningú sembli estar interessat a hores d’ara en ‘El agente invisible’ és preocupant, especialment si es té en compte un detall: és la pel·lícula més cara que Netflix ha produït fins ara. De poc han servit els 200 milions que es van invertir a fer-la, posar al capdavant directors de renom (els famosos germans Russo), el repartiment de primer nivell que la protagonitza (encapçalament per Ryan Gosling, Chris Evans i Ana de Armas) i l’ambiciosa campanya de màrqueting i promoció mundial que l’ha acompanyat. Els resultats han sigut molt modestos. Segons dades difosos per la mateixa companyia a través del seu ‘site’ Netflix Top 10, la pel·lícula ronda els 100 milions d’hores vistes. Això suposaria, per a una pel·lícula que dura 122 minuts, que 50 milions de llars l’hagin vist de principi a final (és a dir, una quarta part dels subscriptors totals de la plataforma). La xifra s’ha quedat molt lluny del rècord d’‘Alerta Roja’, l’èxit cinematogràfic més gran en la història de Netflix. Aquesta cinta d’acció, protagonitzada per Gal Gadot, Dwayne Johnson i Ryan Reynolds, va tancar els seus primers 28 dies a la plataforma amb 364.020.000 milions d’hores vistes, quatre vegades més que la pel·lícula dels Russo.

L’‘streaming’ ha portat innombrables avantatges a les nostres vides. Les plataformes ofereixen un accés còmode a una quantitat molt abundant de títols, molts d’estrena exclusiva, a un preu assequible. Però, en paral·lel, han sorgit uns quants inconvenients. En aquesta bogeria per intentar que el subscriptor no cancel·li el compte, aquests serveis han entrat en una batalla absurda (i insostenible) per tenir el catàleg més atractiu i ampli possible. És allà, en el volum inabastable, on arrela part del problema. El poder escollir a partir d’una oferta abundant ha eliminat de cop l’expectativa que abans generava l’espera d’una oferta molt més limitada. Ara sempre tenim una cosa nova per veure. Les plataformes ens han llançat de cap a una rotació tan frenètica de novetats que és francament difícil que tot el que veiem aconsegueixi assentar-se en la nostra memòria com una cosa rellevant. La pel·lícula l’estrena de la qual ens va cridar tantíssim l’atenció es converteix ràpidament en un record difús perquè, a la setmana següent, altres tantes estrenes lluiten de nou per la nostra atenció. I si se’ns escapa el tren el cap de setmana, el producte es converteix en una cosa «vella», mancada d’aquesta espurnejant novetat a què la dopamina ens ha tornat addictes.

Notícies relacionades

HBO Max i Discovery+ es fusionaran en una única plataforma

Testosterona antiprocés

La rellevància d’abans es construïa amb un grapat d’estrenes que tenien un mecanisme senzill per cridar la nostra atenció. Aconseguien el seu lloc perquè disposaven de temps i espai per importar-nos i per generar l’oxigen d’una llarga vida comercial: el boca-orella. El que abans es plantejava com el taller d’un artesà s’ha convertit en una cadena de muntatge amb una sortida de producte constant. L’empremta del que acabem de veure desapareix sota el següent producte que ens posa davant la plataforma de torn. La societat de l’abundància ha multiplicat les nostres opcions però ha transformat la forma en què apreciem les coses, la manera en què aquestes perduren, la nostra capacitat per recordar i també d’anhelar.

La màquina de ficció ràpida patentada per Netflix s’ha desbocat. I és un problema, perquè ni el bufet més abundant del món aconseguirà satisfer-nos a llarg termini si el regust que deixa és insuls. Crear fenòmens amb un mínim de persistència en l’era de l’oferta inesgotable mai havia sigut tan difícil i necessari per sobreviure.