‘El agente invisible: l’acció com a relat

Tot i que fa dues dècades que dirigeixen pel·lícules, els germans Anthony i Joe Russo han destacat per la seva decisiva contribució a l’anterior fase de l’univers cinematogràfic Marvel, amb dues pel·lícules sobre el Capità Amèrica i dues més dels Venjadors. Ara cauen rendits als braços de Netflix, que els últims anys està dissenyant un estil molt concret d’aparatoses i vertiginoses cintes d’acció. ‘El agente invisible’ n’és un bon exemple. La línia argumental és simple. Els personatges no tenen racons dramàtics. Són el que són i punt, sense matisos. L’acció és seca, però, tot i que al principi es filma el cos a cos una mica a l’estil dels films de la saga John Wick, després, en les abundants escenes de persecucions i baralles d’allò més diverses, es prioritza primer de tot l’espectacularitat. Ryan Gosling està en el seu element, amb un d’aquells papers estoics que tant li agraden. Encarna un home reclòs a la presó que en surt per treballar com a implacable assassí a les ordres d’un supervisor de la CIA. Després d’unes quantes missions, les coses comencen a torçar-se. El film es redueix a la persecució implacable a què és sotmès aquest agent invisible per part d’un mercenari-psicòpata (Chris Evans) també contractat per la CIA. Però no hi ha nèmesi, ni les dues cares de la mateixa moneda ni res de res: pur múscul, persecucions aclaparadores i l’acció com a relat.