Parlem del temps

Es parla del temps als ascensors per omplir els 30 segons del quart pis fins a la planta baixa. No es parla del PIB o de la prima de risc; ni tan sols de les mesures d’estalvi com a conseqüència del canvi climàtic. Es parla de l’evidència. Fa calor, s’insisteix, com si el company de viatge visqués en una bombolla de confort permanent. I l’interlocutor respon que no ha pogut dormir, allargant aquest fet senzill fins que les portes s’obren i cadascú a la seva, feliços d’haver cobert una porció de vida que transcorre diàriament entre aquestes quatre parets que pugen i baixen.

El mateix passa en política. A força de parlar de la calor els nostres dirigents s’enreden en insubstancials debats d’ascensor que acaben contagiant els governats. La calor, com les converses d’ascensor, s’ha convertit en el recurs fàcil de la política, en un debat de circumstàncies que impedeix entrar amb serietat en el fons de les qüestions. La corbata de Sánchez, les portes obertes dels grans comerços, l’aire condicionat a 25 graus (o 26 o 27, que tampoc aquí ens hem posat d’acord). 

Hi ha qui a hores d’ara considera que els mitjans de comunicació solemnitzen l’obvietat quan a l’estiu informen que fa una calor asfixiant. Els ascensors són el metrònom de la història. El que passa als ascensors no es queda als ascensors, transcendeix al carrer, a les llars i als centres d’oci i treball, i per això els mitjans de comunicació parlen del fred a l’hivern i la calor a l’estiu, de les pluges de la tardor i les primeres neus al Guadarrama. Perquè a la gent li interessa.

El millor de les converses d’ascensor és que la durada del trajecte amb prou feines dona temps per embolicar-se en qüestions on un acaba enredant-se i ficant la pota. Surt indemne de les converses d’ascensor perquè es comunica el mínim i bé. El més difícil passa per transmetre una idea i no ficar la pota en més temps del que es triga a arribar a baix. Anava bé Pedro Sánchez amb el seu balanç econòmic fins que va deixar anar allò de la corbata, de manera que la ‘boutade’ va capitalitzar les reaccions de la ciutadania i en aquest país amb prou feines queda algú que recordi per quins set sous va comparèixer el president aquell calorós matí de juliol. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Explicava el primer ministre les bondats de la seva política econòmica i va anar a totes oferint dades. Com va dir Laporta quan el Barça era més que un club: «Cony, que no estem tan malament». Però ja ningú ho recorda. Va quedar per sempre la corbata i se’ns va fotre el Perú. Quina poca traça. Van ploure els mems i les pallassades. La línia que separa la bona comunicació de la patinada és tan estreta com evident és que més de dues terceres parts de la població a la qual Pedro Sánchez dirigia el seu discurs –la classe mitjana treballadora, va reiterar– no necessiten corbata per anar a la feina, començant pel 99% de les dones i continuant pels cambrers, els treballadors de la construcció o la més qualificada mà d’obra en el sentit estricte del terme.

Han transcorregut diversos dies des d’això i el debat ha derivat en variacions sobre el mateix tema: l’aturada dels comerços a partir de les 10 de nit, l’enèsima rebel·lió de Díaz Ayuso i el doble discurs de Feijóo, com si l’opinió d’uns i altres hagués de rebaixar nostra factura de la llum. Hi ha en la mala comunicació un objectiu pervers d’enredar el contrari i, de passada, a tots nosaltres. És igual que faci calor o fred, l’important és la factura i els enormes beneficis de les elèctriques a costa –mai millor dit– de la nostra suor, però d’això amb prou feines se’n parla. Ni tan sols als ascensors.