Dècima avinguda | Article de Joan Cañete Bayle Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Rosalía ‘Despechá’ de tant talent

Rosalía arriba amb la seva gira a Barcelona com a viva expressió dels aires del seu temps, portaveu de l’avui i de l’ara

4
Es llegeix en minuts
Rosalía ‘Despechá’ de tant talent

ÓSCAR LAFOX / ACN

La setmana en què l’onada de calor impregna tota la paleta informativa, des de la tragèdia dels que donen la vida treballant fins al costumisme del ventall i l’esquena xopa de suor, a mi el tema que més m’ha cridat l’atenció és com Rosalía ha aconseguit popularitzar fins a convertir-la candidata a cançó de l’estiu una cançó, ‘Despechá’, que encara no ha editat i no pot escoltar-se ni en ràdios ni plataformes. La cantant l’ha cantat en els seus concerts, l’ha viralitzat a TikTok i, et voilà, l’ha convertit en un hit abans de difondre-la. Se m’ocorren poques demostracions de poder al món d’avui més contundents que aquesta.

Rosalía és d’aquests talents que sorgeixen de tant en tant que és capaç no només de captar el Zeitgeist, sinó d’embridar-lo i guiar-lo. No es tracta només, que ja és molt, de triomfar en el món de la música; es tracta d’entendre el funcionament dels racons culturals del moment, saber estimular com qui toca les tecles del piano. El vídeo, suposadament casolà, de Despechá publicat a TikTok és una peça d’art contemporani: el mòbil, la tragectòria de la càmera, l’estètica, el ball boig.

Rosalía toca al Palau Sant Jordi aquest cap de setmana. Toca a casa, tot i que en ocasions fa l’efecte que a casa no acaba de calibrar-se la talla de la cantant en la seva justa mesura. No ajuda que el reggaeton i les músiques urbanes encara siguin vistes com a expressions culturals menors, ni que la cantant s’hagi internacionalitzat tan aviat, tan ràpid. Vist així, la polèmica sobre si el seu nou disc, ‘Motomami’, no era la Rosalía de sempre, la suposadament aflamencada del ‘Mal querer’, era no només supèrflua sinó mal dirigida: no hi ha una Rosalía de sempre; hi ha tantes Rosalías com Zeitgeist. No és el cas, però ‘Despechá’ podria fer referència als que es van quedar despechaos amb ‘Motomami’, ancorats en el trá, trá i el ‘Me quedo contigo’ de la gala dels Goya del 2019. No, Rosalía no es va quedar allà.

A poc a poc, amb el pas inexorable del temps, els nascuts en la dècada dels 70 ens hem convertit en pares i mares d’adolescents. Als creadors d’una fenomenal indústria de la nostàlgia (jo també vaig anar a EGB, la reposició sense fi de Verano azul, els diàlegs de Friends recitats de memòria) l’adolescència dels seus fills els ha agafat pedalant en l’el·líptica del gimnàs i buscant els Goonies a Netflix. Convertits de sobte en els seus pares, els sembla que els joves d’avui beuen massa, ho fan tot massa aviat i no saben el que és bo de veritat. Les lletres del reggaeton els escandalitzen, oblidant-se d’algunes de les lletres que cantàvem llavors i que avui enrojolen. Però costa abandonar el centre de l’escenari, i aquella Rosalía del ‘Mal querer’ era ideal per anar amb les seves filles de concert i fer-se uns ‘selfies’. Tra, tra.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

La Rosalía de ‘Motomami’ ja no és per a totes les edats. Les seves lletres tenen capes de significats culturals que no es poden comprar en una conversa ràpida; les seves referències sexuals incomoden quan les canta a casa la nena que de sobte se’ns ha fet teenager; el flamenquet s’ha tornat urbà, i ara ja no és el mateix, en diuen molts, la qual cosa és un eufemisme: el que diuen és que ho entenen.

I està bé que sigui així. Potser ha arribat el moment que boomers i generació X comencin a entendre que el món cultural no gira al voltant seu, que l’aire dels temps bufa en direccions recòndites i incògnites, i així és com han de ser les coses. El rock va morir, les pantalles ho són tot, i el criteri mateix de què té valor i què no ho té ha canviat. Avui una cançó pot triomfar sense haver sigut publicada, i sense que una gran part de la població l’hagi vist perquè s’ha mogut per circuits misteriosos. Als pares dels adolescents d’avui ens costa abandonar el centre de l’escenari, però és necessari que ho fem. Ja els vam donar la tabarra posant-los els nostres dibuixos animats en la infància i les nostres sèries i sitcom en la seva preadolescència. Ara els toca a ells arribar a casa quan els seus pares s’aixequen per anar al treball i anar a concerts que no commemoren dècades de carrera, sinó que celebren que avui, ara, és el seu temps, el seu moment. Tot i que no ho entenguem, podem recordar el que era això.